La Copa SCG ha arribat en aquest 2011 a la tercera edició i arribat a aquest punt s'ha de ser conscient de la importància d'una reflexió. La Copa SCG s'ha realitzat gràcies a la força unida del clubs colomencs i de l'Ajuntament de Santa Coloma, amb l'ajut en la seva direcció de Territori Bàsquet Colomenc, si be, en aquests tres anys el movimient conjunt no ha sigut del tot lineal. I salvada aquesta situació i d'algunes altres que han sortit pel camí, arribem a les següents qüestions:
1. En el pla esportiu, s'aconsseguit consolidar el torneig, en especial el senior masculí (la meva entusiasta enhorabona especialment als dos finalistes, Bàsquet Neus i CB Santa Coloma, per el magnífic espectacle esportiu ofert. Espero que ens limitem una mica perque a la propera edició serà difícil mantenir la linea de superació d'una temporada a l'altre). La resta de categories han obtingut un torneig seriós, amb, la gran majoria -menys alguna excepció per causes alienes a la organització- d'equips jugant un triangular, que ha anat de fàbula als entrenadors, abans de començar la competició oficial respectiva.
2. En el pla social, 300 jugadores/s colomenques i colomencs, en tres instal.lacions (Juan del Moral, La Bastida i Can Sisterè) ón dues d'elles han tingut ple absolut a les graderies i que fa pensar en maximitzar millor les instal.lacions de cara al futur, han gaudit de la "seva Copa". La llàstima es que els condicionants previs ens hagin portat de senior a quedar-nos a la categoria cadet.
3. En el pla organitzatiu, crec que la Copa SCG ha de reinventar-se. A que em refereixo?. Sota el meu punt de vista, hi han dues parts beneficiades: la Ciutat i els clubs. La Ciutat, per que hi ha un fluxe d'esport i d'esportistes amb tota la tranquilitat social que significa i recordem també la càrrega política que pot tenir un moviment d'aquest tipus. Els clubs, perque la promoció del basquetbol a la Ciutat, els dóna una finestra oberta d'aire de supervivència en un marc d'autèntic caos en el referent al basquet de base a la nostra ciutat. Si, pot ser soc una mica dur, però la realitat es força clara: No existeix un moviment de nens i nenes practicant el basquetbol de ben petits, perque, entre d'altres coses, no hi ha basquetbol escolar i per tant no hi afició. Els clubs que no ténen vinculació amb cap col.legi pateixen any darerra any per completar o fins i tot aconsseguir els seus equips de base. Cert es que hi han més factors a tenir en compte però aquest, es bàsic i diria més, necessari per que el basquetbol colomenc no es mori en 5 anys.
Totes dues parts, Ciutat i clubs, haurien d'asumir més responsabilitat organitzativa, com per exemple, fa 30 ó 35 anys, els clubs i la Ciutat quan van treballar per aconsseguir una Lliga Escolar envejada fins i tot per aquells que saben molt i molt bé de què va això, i que eren els nostres veins badalonins.
4. En el pla econòmic. Es inevitable que, des de la primera edició on es van jugar 6 partits fins a aquesta edició, que han sigut 34, el cost econòmic, hagi augmentat de manera considerable. Part de les despeses, asumides per els 5 clubs colomencs i Territori Bàsquet Colomenc i amb la col.laboració de l'Ajuntament, han ajudat a anar superant l'obstacle econòmic fins a aquesta edició, però sabent quina ha sigut la situació política a la nostra ciutat i el marc de crisis econòmica que existeix, la propera edició complica la via treballada fins ara. Des de l'Ajuntament, han mostrat el seu interès en seguir amb la Copa SCG, deixant clar les limitacions econòmiques que hi han, i han plantejat una cita el mes de gener per assolir fórmules interessants. Els clubs, a falta de la reunió post-Copa SCG per fer balanç, també fan constar el seu interès per continuar el projecte.
Definits aquests punts, em quedo en unes quantes reflexions de succesos a la Copa SG, encara si no, més personals. La primera d'elles per els entrenadors. Els àrbitres no poden ser sempre dolents. Estic d'acord que el col.lectiu arbitral és molt especial i quan volen, molt tancat, fins hi tot massa, però aquesta minoria no pot condicionar la vostra feina. Xiular 10 esportistes movent-se i fent servir braços i cames, i algun fins i tot el cap (i no per pensar), no es fàcil, i pot ser, si fessim un esforç, reduïriem la distància que ens separa als entrenadors i als àrbitres. De fet, feia temps que no veia a dos àrbitres divertint-se en un partit amb tres pròrrogues. Crec que val la pena perque no val tot per guanyar un partit i es la nostra obligació moral demostrar-ho.
La segona reflexió es per la graderia, per sort en totes les edicions, de manera correcta. I la reflexió es per el mínim reducte de pares que creuen que els seus fills són potencials jugadors d'ACB, i que no s'equivoquen mai, no fallen mai, no fan faltes mai, i en cada jugada el seu fill es agredit cada 10 segons per l'equip rival. I clar, l'àrbitre i el jugador que el defen es el culpable i fins i tot l'entrenador rival te la seva part de càrrega moral. Amics, la pista de basquet es una pista d'esport i no un camp de batalla. Minimitzeu la vostra ira, tingui l'origen que tingui, serà millor per tothom.
La Copa SCG defineix el primer peatge per fer crèixer altra vegada el nostre basquetbol, pot ser ha arribat el moment de que tothom que vulgui aquest cami miri que te a les butxaques.
