dijous, 13 d’octubre del 2011

El club del lockout: La paradoxa universal

Hi ha una paradoxa molt interesssant en tot el moviment del basquetbol actual. Tot aquest moviment, amb el bàsquet FIBA i el de la NBA, resulta que fa tornar bojos a la gran majoria de clubs, gràcies al "lockout", un fals mirall del potencial de la NBA. Equips com el CSKA de Moscow, ASVEL Villerbaune, Reial Madrid o els equips turcs, començant per el Besitkas, que volen jugar la Final Four d'Istambul 2012, estan jugant molt fort en un negoci on es mouen molt diners però on sembla obliden que invertir els diners i no ser campió de res es com quedar-se igual. Pot ser es veritat que hi ha un component de màrqueting (Deron Williams a Istambul o els 30 dies que volen a Kobe Bryant a Itàlia) o estratègics (cas de Rudy Fernández amb el Reial Madrid). Pot ser, però ....

Tots aquests equips que han fixat jugadors amb contracte NBA, amb uns objectius difícils d'aconseguir, depenen d'uns senyors, a un despatx, es possin d'acord en una reunió. Es clar, de moment, no s'han possat d'acord i tenen jugadors de la sobrevalorada NBA, però que passaria si aquests senyors del despatx avui, demà, al gener, acordessin un pacte per reiniciar la competició americana?. Doncs que es trobarien sense el seus nous jugadors franquicies i sense recamvi al mercat de jugadors, per que no creureu que un jugador amb 2 contractes signats renunciarà al de la millor del món per jugar amb un contracte a la lliga turca o francesa, per exemple, i que li pugui tancar les portes de la NBA?.

I aquesta paradoxa em porta a un tema bàsic,que es la planificació d'un club. Com podem estar satisfets de que un equip de Eurolliga pugui no tenir en compte aquesta perdua de jugador important per els seus objectius de club?. Es aquest mirall on es miren els gestors dels equips de "barri" (substantiu carinyòs a aquells clubs que no tenen la entitat suficient per estar en una Lliga EBA o LEB)?. La meva resposta personal es si.

Aquests clubs no planifiquen els detalls i viuen al dia, tal i com fan els clubs que formen "el club del lockout", no pensan que el treball actual en un club es la herència del demà i que ser els millors d'aquesta manera avui et pot provocar ser els últims, els següents 7 demàs.

I la paradoxa està, interessos personals i econòmics a part, en, que va ser primer, el jugador o l'equip?

dijous, 22 de setembre del 2011

Tres anys ja, i ara?

La Copa SCG ha arribat en aquest 2011 a la tercera edició i arribat a aquest punt s'ha de ser conscient de la importància d'una reflexió. La Copa SCG s'ha realitzat gràcies a la força unida del clubs colomencs i de l'Ajuntament de Santa Coloma, amb l'ajut en la seva direcció de Territori Bàsquet Colomenc, si be, en aquests tres anys el movimient conjunt no ha sigut del tot lineal. I salvada aquesta situació i d'algunes altres que han sortit pel camí, arribem a les següents qüestions:

1. En el pla esportiu, s'aconsseguit consolidar el torneig, en especial el senior masculí (la meva entusiasta enhorabona especialment als dos finalistes, Bàsquet Neus i CB Santa Coloma, per el magnífic espectacle esportiu ofert. Espero que ens limitem una mica perque a la propera edició serà difícil mantenir la linea de superació d'una temporada a l'altre). La resta de categories han obtingut un torneig seriós, amb, la gran majoria -menys alguna excepció per causes alienes a la organització- d'equips jugant un triangular, que ha anat de fàbula als entrenadors, abans de començar la competició oficial respectiva.

2. En el pla social, 300 jugadores/s colomenques i colomencs, en tres instal.lacions (Juan del Moral, La Bastida i Can Sisterè) ón dues d'elles han tingut ple absolut a les graderies i que fa pensar en maximitzar millor les instal.lacions de cara al futur, han gaudit de la "seva Copa". La llàstima es que els condicionants previs ens hagin portat de senior a quedar-nos a la categoria cadet.

3. En el pla organitzatiu, crec que la Copa SCG ha de reinventar-se. A que em refereixo?. Sota el meu punt de vista, hi han dues parts beneficiades: la Ciutat i els clubs. La Ciutat, per que hi ha un fluxe d'esport i d'esportistes amb tota la tranquilitat social que significa i recordem també la càrrega política que pot tenir un moviment d'aquest tipus. Els clubs, perque la promoció del basquetbol a la Ciutat, els dóna una finestra oberta d'aire de supervivència en un marc d'autèntic caos en el referent al basquet de base a la nostra ciutat. Si, pot ser soc una mica dur, però la realitat es força clara: No existeix un moviment de nens i nenes practicant el basquetbol de ben petits, perque, entre d'altres coses, no hi ha basquetbol escolar i per tant no hi afició. Els clubs que no ténen vinculació amb cap col.legi pateixen any darerra any per completar o fins i tot aconsseguir els seus equips de base. Cert es que hi han més factors a tenir en compte però aquest, es bàsic i diria més, necessari per que el basquetbol colomenc no es mori en 5 anys.
Totes dues parts, Ciutat i clubs, haurien d'asumir més responsabilitat organitzativa, com per exemple, fa 30 ó 35 anys, els clubs i la Ciutat quan van treballar per aconsseguir una Lliga Escolar envejada fins i tot per aquells que saben molt i molt bé de què va això, i que eren els nostres veins badalonins.

4. En el pla econòmic. Es inevitable que, des de la primera edició on es van jugar 6 partits fins a aquesta edició, que han sigut 34, el cost econòmic, hagi augmentat de manera considerable. Part de les despeses, asumides per els 5 clubs colomencs i Territori Bàsquet Colomenc i amb la col.laboració de l'Ajuntament, han ajudat a anar superant l'obstacle econòmic fins a aquesta edició, però sabent quina ha sigut la situació política a la nostra ciutat i el marc de crisis econòmica que existeix, la propera edició complica la via treballada fins ara. Des de l'Ajuntament, han mostrat el seu interès en seguir amb la Copa SCG, deixant clar les limitacions econòmiques que hi han, i han plantejat una cita el mes de gener per assolir fórmules interessants. Els clubs, a falta de la reunió post-Copa SCG per fer balanç, també fan constar el seu interès per continuar el projecte.

Definits aquests punts, em quedo en unes quantes reflexions de succesos a la Copa SG, encara si no, més personals. La primera d'elles per els entrenadors. Els àrbitres no poden ser sempre dolents. Estic d'acord que el col.lectiu arbitral és molt especial i quan volen, molt tancat, fins hi tot massa, però aquesta minoria no pot condicionar la vostra feina. Xiular 10 esportistes movent-se i fent servir braços i cames, i algun fins i tot el cap (i no per pensar), no es fàcil, i pot ser, si fessim un esforç, reduïriem la distància que ens separa als entrenadors i als àrbitres. De fet, feia temps que no veia a dos àrbitres divertint-se en un partit amb tres pròrrogues. Crec que val la pena perque no val tot per guanyar un partit i es la nostra obligació moral demostrar-ho.
La segona reflexió es per la graderia, per sort en totes les edicions, de manera correcta. I la reflexió es per el mínim reducte de pares que creuen que els seus fills són potencials jugadors d'ACB, i que no s'equivoquen mai, no fallen mai, no fan faltes mai, i en cada jugada el seu fill es agredit cada 10 segons per l'equip rival. I clar, l'àrbitre i el jugador que el defen es el culpable i fins i tot l'entrenador rival te la seva part de càrrega moral. Amics, la pista de basquet es una pista d'esport i no un camp de batalla. Minimitzeu la vostra ira, tingui l'origen que tingui, serà millor per tothom.

La Copa SCG defineix el primer peatge per fer crèixer altra vegada el nostre basquetbol, pot ser ha arribat el moment de que tothom que vulgui aquest cami miri que te a les butxaques.


dissabte, 18 de juny del 2011

S'han acabat les possessions

Com ja be sabeu, 4 dies abans de la celebració de la segona edició de la Copa SCG per categories de formació s'ha suspes. Com responsable i promotor de la organització del torneig no puc dir que em sorprengui haver tingut que pendre aquesta decisió però es venia venir. I es venia venir perque no te gaire sentit que una pàgina web sigui la part més interessada en promoure activitats per la formació i promoció del bàsquet a Santa Coloma, sense cap objectiu d'interès ni benefici. Només tres clubs donan suport permanent, dins les seves limitacions, a totes les iniciatives que surten de tbc per ajudar a crèixer el bàsquet a la nostra ciutat.

Aquesta actitud pasiva i al punt difícil d'entendre, al menys des del meu punt de vista, està possant en perill, en molt de perill, el primer pas per salvar al nostre bàsquet de l'estat de penuria on es troba, i no, no soc res exagerat perque això es veritat i tothom ho sap. No enumerarè el problemes perque això necessita un altre article de bloc, però si deixarè clar que el basquetbol colomenc fa anys que s´ha perdut en una travesia per el desert, i en aquesta travesia s´han perdut clubs (CB Manent, CB Argos, APADA Sagrat Cor,....) i iniciatives (Memorial Juan del Moral ....) i que fa un temps cap aqui, des de tbc, s'aconsseguit reunir als clubs colomencs (no tots, hi ha algun que va per lliure) i a l'Ajuntament de Santa Coloma en un taula i presentar i acceptar propostes fetes després realitat (Copes SCG 2009 i 2010 com fets principals) i reactivar aquest cami per recuperar el nostre esports.

Però, m'es difícil entendre com a dia d'avui, la postura de Territori Bàsquet Colomenc es sentir-ho com decepcionant cap un esport on els màxims interessats per que torni a viure (per el seu interés i supervivència) no estan per la feina. La pilota ara està a la pista d'atac, tbc ja no necessita més possessions per atacar.



dilluns, 25 d’abril del 2011

Infantils a Sant Adrià (I)

Per segon any, he col.laborat amb l'organització del Torneig Nacional Infantil de Sant Adrià que organitza l'Unió Bàsquet Sant Adrià i que presideix Artur Saloni. Un "presi", que podria ser un gran exemple per alguns presidents, que només apareixen per la foto i que s'omplen la boca de les gràcies del seu club i després no conèxien la rutina de la seva entitat. Recordem, en símil futboler, aquell candidat a la presidència del Barça que li van preguntar quins eren els extrangers a la final de Wembley del 92 i va respondre que entre ells estava Romario. Doncs si fa o no fa.....

Tornant al bàsquet, em va tocar ser el responsable del Cajasol de Sevilla. El sevillans es van mostrar un equip molt sòlid amb molt de talent i amb diferents jugadors per sobre de la mitjana, especialment el número 11, el Carlos Hidalgo, excepcional en el domini de pilota, lideratge i 1x1. L'únic problema del sevillans, el va tenir el seu cos tècnic, amb el David Fernández al davant (per cert, el David ja va estar amb el Cajasol al Memorial Juan del Moral fa unes temporades), que estaven molt pendents del Cajasol senior a la Final Four de Treviso  i van fer tots els malabarismes possibles per poder veure la semifinal i la final. Parlant del senior del Cajasol, els infantils van rebre la visita del pare del tècnic català de l'equip d'ACB, Joan Plaza, que va estar molt carinyós amb l'equip,vestit amb un xandall del Cajasol. Bon detall.

La resta de participació també va ser excepcional. El campió, el Barça, amb jugadors de molt talent: el petit dels Dedovic (MVP del torneig), Jonathan Barreiro (el "Magic gallec", exagerat mot per el nano tenint en compte que te 14 anys, i que te gran millora encara) i entrenats per la Nùria Montolio, que per fi va aconsseguir emportar-se el trofeo per Can Barça i que van fer un joc molt vistós. El sotscampió, L'Estudiantes, a qui vaig preveure el dia anterior amb el mister madrileny que jugarien la final amb el Barça i que em va mirar amb una cara de dir "Ojalà!", i que van fer la millor defensa del campionat i destacant un nano amb un canell increible, Javier de la Fuente.

Dos dies de torneig, dues reflexions. Fins la propera!



diumenge, 3 d’abril del 2011

Retorn al abans

Es interessant reanudar un blog amb tantes coses per explicar que de fet no se per on començar. I es interessant perque crec que hi han tantes coses a dir que no sabria definir que es allò més important. I es que veritablement no se que podria anar primer.

Començarïa pot ser amb el meu amic Oscar Cuesta, protagonista a nivell nacional gràcies a la seva passió, en el minut final de transmissió de l'Unicaja - Reial Madrid a 360ACBTV. L'Oscar, ha sortit a El Mundo Deportivo, a Cuatro, i molt més llocs i ahir, vaig tenir la sort de topar-me amb ell, a una pista de bàsquet (com si no), després de molts intents inútils, per ambdues parts, per quedar a fer un cafè i xerrar de com va tot, recordant com han canviat aquells temps d'exjugador meu i els seus inicis d'entrenador a l'APADA Sagrat Cor fins ara.

I tant ell com la seva passió per bàsquet no han canviat res, ni aquest moment de glòria mediàtica que ha sofert, ni la estima que li te el món del basquetbol, especialment el femení (i això es refereix al seu suport al bàsquet femení - www.masbasket.com, Gigantes del Basket -no penseu malament!), ha fet que deixi de ser el mateix Oscar que fa 4 anys donava la benvinguda a Territori Bàsquet Colomenc. Igual, igual.

I ahir, aixì vaig trobar l'Oscar, en el partit previ al Sub 21 de l'UBSA, després de trobar-me a Miquel Dieste (un troç d'entrenador i excel.lent persona que es mereix un article independent) i l'encantadora Tania Perez (Lliga Femenina 2) que continua tant senzilla com sempre i acompañada de tota una campiona d'Europa amb la selecció espanyola, com Marta Arbizu.

I del partit del Sub 21?. Buffff. Ja no tinc idees.........