S'han fet moltes reflexions sobre l'educació, el comportament i la sociabilitat de les noves generacions que són interpretades des del general al concret i al meu m'agradaria realitzar el camí invers. Des del bàsquet a l'educació particular.
Els que portem temps en això, coincidim quan tenim una tertúlia amb el rerefons d'una situació real, en com han canviat els jugadors de bàsquet, posem els últims 25 anys. En gairebé tres dècades hem trobat un camí descendent referent a valors personals. I m'estenc: Cuesta entendre actualment que de 10 jugadors d'un equip, 8 tinguin associada a la seva personalitat la capacitat de treball, la cultura del respecte i el costum del treball en equip. Simplement no estan acostumats a això. Són víctimes de l'individualisme de la societat, de totes les seves comoditats i de la llarga distància existent de complicitat amb el seu entorn familiar. Curiós veure com a un jugador li costa tenir una actitud amable en pista, tant en entrenaments com en competició, com a cerca una excusa cada vegada que comet un error (cometre errors, una de les coses més genuïnament humanes), com plasma la baixada de braços enfront de la primera dificultat com a primera opció. Curiós veure quan presentes a un jugador la possibilitat de jugar amb l'equip d'a dalt i et mira amb cara d'estranyat i et transmet que això és un càstig i no un premi, i anant-nos 25 anys enrere en el temps, aquest mateix jugador, en un altre moment, en un altre entorn, no dormia a la nit gràcies als nervis i l'emoció per jugar amb els majors. Una època descendent.
I ara obrirem la perspectiva cap a l'educació particular. Fora de les pistes podem observar com ens trobem amb un perfil, per desgràcia bastant estès: Es van acabar les converses entre dues persones, ara es crida encara que l'altre interlocutor estigui a 20 centímetres i quantes més paraulotes tingui la frase vociferada, millor. Mòbil amb la música a tot volum, ja no sense importar si a la resta de persones properes els molesti (m'és impossible imaginar 30 persones en un vagó de metro posant la música del seu mòbil a tot volum), si no si pot haver-hi persones a les quals aquest soroll els pugui afectar a la salut directament. La cessió del pas sembla estranya, i més si l'altra persona té problemes de mobilitat. I així podem seguir amb més casos que eliminen cada vegada més del nostre patró ètic paraules com a respecte, educació, civisme o tolerància.
Encara que certament no podem culpar totalment a aquestes generacions d'aquesta tendència cada vegada més autodestructiva, no. Existeix l'estrofa principal d'una cançó composta per Eric Woolfson que es diu I’m a mirror i la qual diu: “I am a mirror. I am a mirror. Looking at me you see yourself” (Sóc un mirall, sóc un mirall, mira'm i et veuràs a tu). I certament el mirall d'aquesta generació es troba en les seves respectives llars. Són les mateixes imatges que quan entra una embarassada o una persona major amb problemes d'estabilitat en un vagó de metro o autobús, miren al sòl i es fan els dormits, per tenir una excusa (us recorda alguna cosa?) per si algú els crida l'atenció, o les mateixes imatges que la primera paraula que surt de la seva boques per definir a algú és insult i/o menyspreu.
Aquest és un partit que els entrenadors individualment no tenim armes amb les quals definir cap sistema de joc que ens faci invencibles, perquè qui fa el sistema són els jugadors, el club i l'entorn familiar de tots ells, i puc dir, i estic segur que molts col·legues entrenadors estaran d'acord amb mi, que la comunicació és el millor argument per superar aquesta crisi d'individualisme mal entès que enlletgeix la nostra condició humana. Simplement cal omplir aquest mirall sense imatge.
Els que portem temps en això, coincidim quan tenim una tertúlia amb el rerefons d'una situació real, en com han canviat els jugadors de bàsquet, posem els últims 25 anys. En gairebé tres dècades hem trobat un camí descendent referent a valors personals. I m'estenc: Cuesta entendre actualment que de 10 jugadors d'un equip, 8 tinguin associada a la seva personalitat la capacitat de treball, la cultura del respecte i el costum del treball en equip. Simplement no estan acostumats a això. Són víctimes de l'individualisme de la societat, de totes les seves comoditats i de la llarga distància existent de complicitat amb el seu entorn familiar. Curiós veure com a un jugador li costa tenir una actitud amable en pista, tant en entrenaments com en competició, com a cerca una excusa cada vegada que comet un error (cometre errors, una de les coses més genuïnament humanes), com plasma la baixada de braços enfront de la primera dificultat com a primera opció. Curiós veure quan presentes a un jugador la possibilitat de jugar amb l'equip d'a dalt i et mira amb cara d'estranyat i et transmet que això és un càstig i no un premi, i anant-nos 25 anys enrere en el temps, aquest mateix jugador, en un altre moment, en un altre entorn, no dormia a la nit gràcies als nervis i l'emoció per jugar amb els majors. Una època descendent.
I ara obrirem la perspectiva cap a l'educació particular. Fora de les pistes podem observar com ens trobem amb un perfil, per desgràcia bastant estès: Es van acabar les converses entre dues persones, ara es crida encara que l'altre interlocutor estigui a 20 centímetres i quantes més paraulotes tingui la frase vociferada, millor. Mòbil amb la música a tot volum, ja no sense importar si a la resta de persones properes els molesti (m'és impossible imaginar 30 persones en un vagó de metro posant la música del seu mòbil a tot volum), si no si pot haver-hi persones a les quals aquest soroll els pugui afectar a la salut directament. La cessió del pas sembla estranya, i més si l'altra persona té problemes de mobilitat. I així podem seguir amb més casos que eliminen cada vegada més del nostre patró ètic paraules com a respecte, educació, civisme o tolerància.
Encara que certament no podem culpar totalment a aquestes generacions d'aquesta tendència cada vegada més autodestructiva, no. Existeix l'estrofa principal d'una cançó composta per Eric Woolfson que es diu I’m a mirror i la qual diu: “I am a mirror. I am a mirror. Looking at me you see yourself” (Sóc un mirall, sóc un mirall, mira'm i et veuràs a tu). I certament el mirall d'aquesta generació es troba en les seves respectives llars. Són les mateixes imatges que quan entra una embarassada o una persona major amb problemes d'estabilitat en un vagó de metro o autobús, miren al sòl i es fan els dormits, per tenir una excusa (us recorda alguna cosa?) per si algú els crida l'atenció, o les mateixes imatges que la primera paraula que surt de la seva boques per definir a algú és insult i/o menyspreu.
Aquest és un partit que els entrenadors individualment no tenim armes amb les quals definir cap sistema de joc que ens faci invencibles, perquè qui fa el sistema són els jugadors, el club i l'entorn familiar de tots ells, i puc dir, i estic segur que molts col·legues entrenadors estaran d'acord amb mi, que la comunicació és el millor argument per superar aquesta crisi d'individualisme mal entès que enlletgeix la nostra condició humana. Simplement cal omplir aquest mirall sense imatge.
El espejo sin imagen
Se han hecho muchas reflexiones sobre la educación, el comportamiento i la sociabilidad de las nuevas generaciones que son interpretadas desde lo general a lo concreto y a mi me gustaría realizar el camino inverso. Desde el baloncesto a la educación particular.
Los que llevamos tiempo en esto, coincidimos cuando tenemos una tertulia con el trasfondo de una situación real, en como han cambiado los jugadores de baloncesto, pongamos los últimos 25 años. En casi tres décadas hemos encontrado un camino descendente en lo referente a valores personales. Y me extiendo: Cuesta entender actualmente que de 10 jugadores de un equipo, 8 tengan asociada a su personalidad la capacidad de trabajo, la cultura del respeto y la costumbre del trabajo en equipo. Simplemente no están acostumbrados a ello. Son víctimas del individualismo de la sociedad, de todas sus comodidades y de la larga distancia existente de complicidad con su entorno familiar. Curioso ver como a un jugador le cuesta tener una actitud amable en pista, tanto en entrenamientos como en competición, como busca una excusa cada vez que comete un error (cometer errores, una de las cosas más genuinamente humanas), como plasma la bajada de brazos frente a la primera dificultad como primera opción. Curioso ver cuando presentas a un jugador la posibilidad de jugar con el equipo de arriba y te mira con cara de extrañado y te transmite que eso es un castigo y no un premio, y yéndonos 25 años atrás en el tiempo, ese mismo jugador, en otro momento, en otro entorno, no dormía por la noche gracias a los nervios y la emoción por jugar con los mayores. Una época descendente.
Y ahora abriremos la perspectiva hacia la educación particular. Fuera de las pistas podemos observar como nos encontramos con un perfil, por desgracia bastante extendido: Se acabaron las conversaciones entre dos personas, ahora se grita aunque el otro interlocutor esté a 20 centímetros y cuantas más palabrotas tenga la frase vociferada, mejor. Móvil con la música a todo volumen, ya no sin importar si al resto de personas cercanas les moleste (me es imposible imaginar 30 personas en un vagón de metro poniendo la música de su móvil a todo volumen), si no si puede haber personas a las que ese ruido les pueda afectar a la salud directamente. La cesión del paso parece extraña, y más si la otra persona tiene problemas de movilidad. Y así podemos seguir con más casos que eliminan cada vez más de nuestro patrón ético palabras como respeto, educación, civismo o tolerancia.
Aunque ciertamente no podemos culpar totalmente a estas generaciones de esta tendencia cada vez más autodestructiva, no. Existe la estrofa principal de una canción compuesta por Eric Woolfson que se llama I’m a mirror i la cual dice: “I am a mirror. I am a mirror. Looking at me you see yourself” (Soy un espejo, soy un espejo, mírame y te verás tu). Y ciertamente el espejo de esta generación se encuentra en sus respectivos hogares. Son las mismas imágenes que cuando entra una embarazada o una persona mayor con problemas de estabilidad en un vagón de metro o autobús, miran al suelo y se hacen los dormidos, para tener una excusa (¿os recuerda algo?) por si alguien les llama la atención, o las mismas imágenes que la primera palabra que sale de su bocas para definir a alguien es insulto y/o menosprecio.
Este es un partido que lo entrenadores individualmente no tenemos armas con las que definir ningún sistema de juego que nos haga invencibles, porque quien hace el sistema son los jugadores, el club y el entorno familiar de todos ellos, y puedo decir, y estoy seguro de que muchos colegas entrenadores estarán de acuerdo conmigo, de que la comunicación es el mejor argumento para superar esta crisis de individualismo mal entendido que afea nuestra condición humana. Simplemente hay que llenar ese espejo sin imagen.
