dijous, 11 de setembre del 2014

La resposta dels jugadors

Tots els entrenadors, crec que no esperem guanyar i guanyar. Bé, això sempre va bé, en part es clar, perquè es bo ser la referència però també et pot impedir, en la majoria de vegades, veure que t’equivoques com tothom, però tu ja no t’ho pots permetre. 

Al menys, parlant en primera persona, he de reconèixer que no m’agrada perdre, especialment si el meu equip perd el partit i no “li guanyen” el partit. Suposo que ja m’enteneu. De fet, crec que m’agrada més guanyar que no m’agrada perdre, però això forma part de l’ADN competitiu de cadascun. 

Explicant totes aquestes opcions, que no deixen de ser sensacions, i sempre parlant des de les meves sensacions personals, a més de guanyar, i no vull que se m’entengui malament (guanyar forma part de la competició i també podria ser un argument justificatiu del treball ben fet), hi ha altres coses millors que guanyar. Guanyar està molt be, però insisteixo amb el tema sensitiu. Tinc millors sensacions que una victòria, quan els jugadors et miren i t’observen, i s’assenteixen i descobreixen una part nova de tu que abans no l’havien vista. Quan en una prèvia de partit, en un descans de partit quan les coses no van be, després d’una dolorosa derrota o simplement en un entrenament, veus que el que vols transmetre ja es troba dintre dels teus jugadors, que saps que trepitjaran la pista creient en el que tu dius i que pot ser, quan passin algunes temporades o pot ser uns quants anys, et trobaràs a un d’aquells jugadors i et recordarà aquell moment. 

Aquest per a mi, es el moment més màgic d’un entrenador. Pot ser et recordin per un campionat aconseguit o un ascens aconseguit, pot ser no cal ni aconseguir res perquè et recordin, només cal i això m’agradaria que ho entenguessin els entrenadors que estan començant el seu camí a les banquetes: No cal guanyar per ser el millor entrenador, pot ser només cal arribar i obtenir la resposta dels teus jugadors i això es feina de cada entrenador. 

Si gaudeixes del que fas es molt possible que tinguis aquest èxit, però sobre tot cal obtenir aquesta resposta perquè com entrenador segueixes estant quan ja no hi siguis. 


 La respuesta de los jugadores

Todos los entrenadores, creo que no esperamos ganar y ganar. Bien, esto siempre va bien, en parte claro, porque es bueno ser la referencia pero también te puede impedir, en la mayoría de veces, ver que te equivocas como todo el mundo, pero tú ya no te lo puedes permitir. 

Al menos, hablando en primera persona, tengo que reconocer que no me gusta perder, especialmente si mi equipo pierde el partido y no “le ganan” el partido. Supongo que ya me entendéis. De hecho, creo que me gusta más ganar que no me gusta perder, pero esto forma parte del ADN competitivo de cada uno.

 Explicando todas estas opciones, que no dejan de ser sensaciones, y siempre hablando desde mis sensaciones personales, además de ganar, y no quiero que se me entienda mal (ganar forma parte de la competición y también podría ser un argumento justificativo del trabajo bien hecho), hay otras cosas mejores que ganar. Ganar está muy bien, pero insisto con el tema sensitivo. Tengo mejores sensaciones que una victoria, cuando los jugadores te miran y te observan, y asienten y descubren una parte nueva tuya que antes no la habían visto. Cuando en una previa de partido, en un descanso de partido cuando las cosas no van bien, después de una dolorosa derrota o simplemente en un entrenamiento, ves que lo que quieres transmitir ya se encuentra dentro de tus jugadores, que sabes que pisarán la pista creyendo en lo que tú dices y que puede ser, cuando pasen algunas temporadas o puede ser unos cuántos años, te encontrarás a alguno de aquellos jugadores y te recordará aquel momento. 

Este para mí, es el momento más mágico de un entrenador. Puede ser que te recuerden por un campeonato conseguido o un ascenso conseguido, puede ser no haga falta ni conseguir nada para que te recuerden, sólo hace falta y esto me gustaría que lo entendieran los entrenadores que están empezando su camino en los banquillos: No hay que ganar para ser el mejor entrenador, puede ser que sólo hay que llegar y obtener la respuesta de tus jugadores y esto es trabajo de cada entrenador. 

Si disfrutas de lo que haces es muy posible que tengas este éxito, pero sobre todo hay que obtener esta respuesta porque como entrenador seguirás estando cuando ya no estés.

divendres, 15 d’agost del 2014

Un primera fase raonable

La Federació Catalana de Basquetbol va decidir, en aquesta nova temporada, rectificar el funcionament de la primera fase de les categories de promoció donant, baix el meu punt de vista, en gir efectiu i efectista, que es necessitava des de la implantació a la temporada passada. 

Pels qui no recordin que va passar, els hi resumeixo de manera ràpida: La Federació Catalana va decidir retallar la primera fase de la competició a només una volta, reduint els partits, de l’octubre al desembre a la meitat i jugant-se entre 5 i 6 partits en aquests 3 mesos. 

La Federació, a qui no se li pot negar que es immòbil, va argumentar, entre d’altres motius, la desigualtat entre equips, al ser una primera fase sense claredat en el nivell competitiu dels equips. O sigui, de que serveix jugar la segona volta si a la primera volta, un equip ha perdut de 50?. Més o menys, aquesta era un dels motius que algú, no la Federació oficialment, argumentava per fer aquest canvi. Bé, com entrenador formador i amb el cul rascat d’asseure’m a una banqueta, i sense ànim de ser portaveu de la resta de col·legues entrenadors, malgrat crec que coincidim, al menys amb els molts que vaig parlar en el seu moment, el meu plantejament es aquest: 

1.Tots els jugadors entrenen per competir, des de premini fins a cadet, i això, es una veritat indiscutible que els entrenadors hem de saber gestionar per poder motivar als jugadors sense perdre de vista que entenguin que competir es una conseqüència d’entrenar i d’entrenar be. Per tant, si tens la meitat dels partit per jugar, l’entrenador ha de buscar altres alternatives per trobar aquesta motivació i ja us dic que igualar la motivació d’un partit es molt, però que molt difícil.

 2. Quan un entrenador planifica una temporada busca trobar problemes per fer veure als seus jugadors la importància de millorar a cada entrenament i el millor problema es jugar davant d’un altre equip. També es possible donar-li la volta i veure que jugar partits i perdre’ls, gestionant sempre la manera de perdre, pot ser un gran problema d’on es pot treure or. 

3. Si enllacem la aquesta última frase, es podria presentar una teoria “conspirativa” davant del plantejament de la Federació. Posem el cas que el nostre equip perd de 50 a la primera volta i només 40 dies més tard es juga el partit de la segona volta, sigui on sigui el partit, i el nostre equip perd, per exemple de 25-30 punts. 

Creieu que seria possible no veure que això es una dada bona?. Com es pot negar la millora d’un equip?, i només parlo de resultat, i no de sensacions, que per a mi es més rellevant que el resultat.  Aquesta vara de mesurar es tant important, però tant important, que l’encert de la Federació Catalana de recuperar la competició en un encert majúscul. Tothom ho agrairem. Els jugadors els primers, els entrenadors els segons, els pares els tercers, malgrat que sempre hi ha algun que pensava que ja no havia de matinar el 50% de les jornades, i sobre tot, el basquetbol en general, per que difícilment mantindrem la flama viva d’aquest esport si no hi ha moviment els caps de setmana. No es pot permetre que el basquetbol resti una única activitat extraescolar. O no? 

Una primera fase razonable

La Federació Catalana de Basquetbol decidió, en esta nueva temporada, rectificar el funcionamiento de la primera fase de las categorías de promoción dando, bajo mi punto de vista, en giro efectivo y efectista, que se necesitaba desde la implantación en la temporada pasada. 

Para quien no recuerde que pasó, se lo resumo de manera rápida: La Federació Catalana decidió recortar la primera fase de la competición a sólo una vuelta, reduciendo los partidos, de octubre en diciembre a la mitad y jugándose entre 5 y 6 partidos en estos 3 meses. 

La Federació, a quien no se le puede negar que sea inmóvil, argumentó, entre otros motivos, la desigualdad entre equipos, al ser una primera fase sin claridad en el nivel competitivo de los equipos. O sea, ¿de que sirve jugar la segunda vuelta si en la primera vuelta, un equipo ha perdido de 50?. Más o menos, este era uno de los motivos que alguien, no la Federació oficialmente, argumentaba para hacer este cambio. Bien, como entrenador formador y con el culo rascado de sentarme en un banquillo, y sin ánimo de ser portavoz del resto de colegas entrenadores, a pesar de que creo coincidimos, al menos con los muchos que hablé en su momento, mi planteamiento es este: 

1. Todos los jugadores entrenan para competir, desde premini hasta cadete, y esto, es una verdad indiscutible que los entrenadores tenemos que saber gestionar para poder motivar a los jugadores sin perder de vista que entiendan que competir es una consecuencia de entrenar y de entrenar bien. Por lo tanto, si tienes la mitad de los partidos para jugar, el entrenador tiene que buscar otras alternativas para encontrar esta motivación y ya os digo que igualar la motivación de un partido es muy, pero que muy difícil. 

2. Cuando un entrenador planifica una temporada busca encontrar problemas para hacer ver a sus jugadores la importancia de mejorar en cada entrenamiento y el mejor problema es jugar ante otro equipo. También es posible darle la vuelta y ver que jugar partidos y perderlos, gestionando siempre la manera de perder, puede ser un gran problema de donde se puede sacar oro. 

3. Si enlazamos la esta última frase, se podría presentar una teoría “conspirativa” ante el planteamiento de la Federació. Ponemos el caso que nuestro equipo pierde de 50 en la primera vuelta y sólo 40 días más tarde se juega el partido de la segunda vuelta, sea donde sea el partido, y nuestro equipo pierde, por ejemplo de 25-30 puntos. 

Creéis que sería posible no ver que esto es un dato bueno?. Cómo se puede negar la mejora de un equipo?, y sólo hablo de resultado, y no de sensaciones, que para mí es más relevante que el resultado. Esta vara de medir es tan importante, pero tan importante, que el acierto de la Federació Catalana de recuperar la competición en un acierto mayúsculo. Todo el mundo lo agradeceremos. Los jugadores los primeros, los entrenadores los segundos, los padres los terceros, a pesar de que siempre hay alguno que pensaba que ya no tenía que madrugar el 50% de las jornadas, y sobre todo, el baloncesto en general, por que difícilmente mantendremos la llama viva de este deporte si no hay movimiento los fines de semana. No se puede permitir que el baloncesto sea una única actividad extraescolar. O no?

dijous, 10 de juliol del 2014

Pot ser la segona part ......

En el meu últim article, parlant dels Premis Molt Bàsquet, no vaig poder acabar de passar llista als punts de referència d’idees, sensacions i/o situacions de l’esdeveniment anual del basquetbol colomenc. Crec que el que va restar pendent en el primer article hauria de valdre l’espai de tot un article perquè, per a mi, es la essència pura dels Premis Molt Bàsquet, ja sigui la primera, segona, tercera o quarta edició. 

Abans d’entrar a depurar idees, vull fer un recordatori-agraïment per una persona a qui no es va fer referència en el primer article i que no va ser per oblit precisament si no per falta d’espai, tant de lletres com de concepte. Vull fer un agraïment públic a Fran Torres, un aficionat colomenc, gran conservador de la història de la millor època del nostre bàsquet, pot ser no la millor, va a gustos, però si la més mediàtica, per el seu esforç d’ajuda i col·laboració en l’esdeveniment, i on sense ell, els Premis Molt Bàsquet no haguessin estat, com a mínim, igual. 

Ara recordo, a Fran, quan www.territoribc.com començava, allà per el 2007, com oferia la seva col·laboració en un projecte que oferia més dubtes que futur, i amb la confiança de gent com ell, encara s’està per aquí. Gràcies “Franky”. 

El tema que vol “rematar” la reflexió d’aquesta edició dels Premis Molt Bàsquet, en la seva segona part, es la sensació que vol transmetre els Premis. Tret dels premis més objectius, “Can Xaconet”, mencions, etc...., on un mèrit o un esdeveniment esportiu marquen el punt de partida per atorgar-lo, sempre partint de del punt zero: Per rebre’l, s’ha de recollir en persona, queden els premis esportius, que son més subjectius, on s’uneixen varies dades, que donen un resultat final. Aquestes dades, tenen moltíssima relació amb la imatge que s’espera pugui transmetre els Premis Molt Bàsquet: els valors del basquetbol i que podrien dir que serien educació, respecte, tolerància, treball, col·laboració, etc..... 

Aquestes característiques, més evidentment, uns mèrits esportius, porten a decidir als finalistes de cada categoria, on m’agradaria dir que tots tres es podrien merèixer el premi, i que per lògica, els premiats han de coincidir amb la imatge que es busca des dels Premis Molt Bàsquet. Dient això, que crec que la gran majoria del basquetbol colomenc ho sap, ho comprén i ho comparteix, vull fer l’ullet a qui no entén aquest plantejament i els convido a acostar-se a compartir la festa anual del basquetbol colomenc i donar suport des del respecte i la emoció. Per que el basquetbol es patrimoni de la ciutat. 

Puede ser la segunda parte ........ 

En mi último artículo, hablando de los Premis Molt Bàsquet, no pude acabar de pasar lista a los puntos de referencia de ideas, sensaciones y/o situaciones del acontecimiento anual del baloncesto colomense. Creo que lo que restó pendiente en el primer artículo tendría que valer el espacio de todo un artículo porque, para mí, es la esencia pura de los Premis Molt Bàsquet, ya sea la primera, segunda, tercera o cuarta edición. 

Antes de entrar a depurar ideas, quiero hacer un recordatorio-agradecimiento por una persona a quien no se hizo referencia en el primer artículo y que no fue por olvido precisamente si no por falta de espacio, tanto de letras como de concepto. Quiero hacer un agradecimiento público a Fran Torres, un forofo colomense, gran conservador de la historia de la mejor época de nuestro baloncesto, puede ser no la mejor, va a gustos, pero si la más mediática, por su esfuerzo de ayuda y colaboración en el acontecimiento, y dónde sin él, los Premis Molt Bàsquet no hubieran sido, como mínimo, igual. 

Ahora recuerdo, a Fran, cuando www.territoribc.com empezaba, allá por el 2007, como ofrecía su colaboración en un proyecto que ofrecía más dudas que futuro, y con la confianza de gente como él, todavía se está por aquí. Gracias “Franky”. 

El tema que quiero “rematar” es la reflexión de esta edición de los Premis Molt Bàsquet, en su segunda parte, es la sensación que quiere transmitir los Premis. Quitando los premios más objetivos, “Can Xaconet”, menciones, etc...., donde un mérito o un acontecimiento deportivo marcan el punto de partida para otorgarlo, siempre partiendo de del punto cero: Para recibirlo, se tiene que recoger en persona, quedan los premios deportivos, que son más subjetivos, donde se unen varios datos, que dan un resultado final. Estos datos, tienen muchísima relación con la imagen que se espera pueda transmitir los Premis Molt Bàsquet: los valores del baloncesto y que se podría decir que serían educación, respeto, tolerancia, trabajo, colaboración, etc..... 

Estas características, más evidentemente, unos méritos deportivos, llevan a decidir a los finalistas de cada categoría, donde me gustaría decir que los tres se podrían merecer el premio, y que por lógica, los premiados tienen que coincidir con la imagen que se busca desde los Premis Molt Bàsquet. Diciendo esto, que creo que la gran mayoría del baloncesto colomense lo sabe, lo comprende y lo comparte, quiero hacer un guiño a quien no entiende este planteamiento y los invito a acercarse a compartir la fiesta anual del baloncesto colomense y apoyar desde el respeto y la emoción. Por que el baloncesto es patrimonio de la ciudad.

dimarts, 24 de juny del 2014

Girem-nos cap el basquetbol colomenc, ja!!!

Com ja ve essent tradicional, el meu article a Segons de Possessió, una vegada finalitzats els Premis Molt Bàsquet, tindrà en aquesta edició una combinació d’entrades i sortides que d’immediat podreu conèixer.

Només començar vull agrair tot l’esforç fet per els membres de l’Associació d’Història del Basquetbol Colomenc en aquests Premis, que han estat força, però que força be, en aquesta edició, i per el meu “partenaire”, el Domingo Rodríguez, cada vegada més fresc en la presentació dels Premis i a que a la propera edició el veig presentant els Premis en solitari o qui sap, en companyia de la Sandra Sabatés, pot ser ...... Agrair també la consistència de treball i anímica de la Lola Garrido i del “nou fitxatge”, el Pedro Gonzalez, “l’home de les mil fotos”, també incansable. Gràcies a tots!!!.

Aquesta edició ha tingut la presència de la nostra alcaldessa, Núria Parlon, que ens va voler acompanyar en aquesta festa anual del basquetbol colomenc, del president de la Federació Catalana, Joan Fa, per primer cop en la història dels Premis Molt Bàsquet. Com sempre, el regidor d’esports i educació, Diego Arroyo, amb el seu incansable suport a l’esport colomenc i dos regidors més, que sempre intenten estar amb nosaltres cada any, la regidora de cultura, Petra Jimenez, i el regidor de participació ciutadana, Siscu Sánchez, un altre home d’esport.

Fets els agraïments, cal dir que, des de la organització dels Premis Molt Bàsquet ens fa molta il·lusió els comentaris de suport una vegada finalitzada la gala. Es un gran motiu per seguir treballant, malgrat els Premis continuen creixent i l’abast de millora cada vegada es superior, el que crea un nivell alt d’expectació en l’exterior, que arribarà un moment, possiblement no gaire lluny, no siguem capaços de mantenir aquesta expectatives, però això es una altra història....

Em voldria centrar en dos aspectes del Premis. Els dos creats des del meu punt de vista de voler millorar el que no surt be, i alguns dels assistents ho saben, personalment no vaig acabar content al final dels Premis. Be, content si. Es impossible no estar content si tens gent que t’anima, ja sigui en persona o posteriorment per missatge (que gran es la tècnica!!!), quan ja ho estàs madurant tot.

Els dos aspectes estan relacionats i ens porten a fer entendre el per què dels Premis Molt Bàsquet. Son uns premis per el basquetbol colomenc, per fer un homenatge a tot el treball d’una temporada. Que ningú pensi que son per lluir-nos. Nosaltres amb molts més errors que encerts, però amb molta il·lusió. Una il·lusió que no sembla ser compartida per cert sector, que no acaba de entendre la dificultat per organitzar un acte dedicat a ells mateixos, on dona el mateix si guanyes tres premis com si cap (que això no son els Oscars!!!).

I aquesta es la gran diferència de mentalitat dins del basquetbol colomenc. El meu desig, per la propera edició es molt clar: Girem-nos cap el basquetbol colomenc, ja!!!. 


Girémonos hacia el baloncesto colomense, ya!!!.

Cómo ya viene siendo tradicional, mi artículo en Segons de Possessió, una vez finalizados los Premis Molt Bàsquet, tendrá en esta edición una combinación de entradas y salidas que de inmediato podréis conocer.

Sólo empezar quiero agradecer todo el esfuerzo hecho por los miembros de l’Associació d’Història del Basquetbol Colomenc en estos Premis, que ha sido mucho, pero que muy mucho, en esta edición, y para mi “partenaire”, Domingo Rodríguez, cada vez más fresco en la presentación de los Premis y a que en la próxima edición lo veo presentando los Premis en solitario o quien sabe, en compañía de Sandra Sabatés, puede ser ...... Agradecer también la consistencia de trabajo y anímica de Lola Garrido y del “nuevo fichaje”, Pedro Gonzalez, “el hombre de las mil fotos”, también incansable. Gracias a todos!!!.

Esta edición ha tenido la presencia de nuestra alcaldesa, Núria Parlon, que nos quiso acompañar en esta fiesta anual del baloncesto colomense, del presidente de la Federació Catalana, Joan Fa, por primera vez en la historia de los Premis Molt Bàsquet. Cómo siempre, el regidor de deportes y educación, Diego Arroyo, con su incansable apoyo al deporte colomense y dos regidores más, que siempre intentan estar con nosotros cada año, la regidora de cultura, Petra Jimenez, y el regidor de participación ciudadana, Siscu Sánchez, otro hombre de deporte.

Hechos los agradecimientos, hay que decir que, desde la organización de los Premis Molt Bàsquet nos hace mucha ilusión los comentarios de apoyo una vez finalizada la gala. Es un gran motivo para seguir trabajando, a pesar de los Premis continúan creciente y el alcance de mejora cada vez es superior, lo que crea un nivel alto de expectación en el exterior, que llegará un momento, posiblemente no muy lejos, no seamos capaces de mantener esta expectativas, pero esto es otra historia....

Me querría centrar en dos aspectos del Premis. Los dos creados desde mi punto de vista de querer mejorar lo que no sale bien, y algunos de los asistentes lo saben, personalmente no acabé contento al final de los Premis. Bien, contento sí. Es imposible no estar contento si tienes gente que te anima, ya sea en persona o posteriormente por mensaje (que grande se la técnica!!!), cuando ya lo estás madurando todo.

Los dos aspectos están relacionados y nos traen a hacer entender el porque de los Premis Molt Bàsquet. Son unos premios para el baloncesto colomense, para hacer un homenaje a todo el trabajo de una temporada. Que nadie piense que son para lucirnos. Nosotros, con muchos más errores que aciertos, pero con mucha ilusión. Una ilusión que no parece ser compartida por cierto sector, que no acaba de entender la dificultad para organizar un acto dedicado a ellos mismos, donde da lo mismo si ganas tres premios como si ninguno (que esto no son los Oscars!!!). Y esta es la gran diferencia de mentalidad dentro del baloncesto colomense. Mi deseo, para la próxima edición es muy claro: Girémonos hacia el baloncesto colomense, ya!!!.

diumenge, 15 de juny del 2014

Una temporada atípica (segona part)

Al Campionat de Catalunya Sots 25, rècord de participació d’equips colomencs amb 5 presències, es pot parlar de excel·lent temporada general, començant per un CB Santa Coloma “B”, que completaria amb l’ascens i el Campionat de Barcelona, els 30 anys de vida del club.

En el mateix grup dels vermells, estaria un CB Olympic Goodfellas que lluitaria fins les últimes jornades per entrar entre els tres millors, en el segon any de vida de la entitat. També en el mateix grup estaria la Gramenet BC “B”, que acabaria en el quart lloc, després de superar un any difícil, amb 3 entrenadors diferents durant la temporada.

L’ADE Fuster “B” va regenerar l’equip amb el sots 21 que feina de jugar les fases de la temporada anterior i va mostrar una bona adaptació a la categoria sènior amb un bon inici de temporada que es va anar diluint però amb classificació satisfactòria al final de la mateixa.

El Bàsquet Neus “B”, solitari també com els verds en un altre grup, va complir les previsions dels col·legials i va finalitzar a mitja taula, combinant bones actuacions amb alguna discreta però previsible per els objectius de l’equip.

Al basquetbol femení, el Bàsquet Draft Gramenet “A” va conservar la categoria a manca de dues jornades per el final de la fase de permanència. Amb un equip renovat des de la joventut, Bri Milla, Azkune López i Marta Romero, va liderar un equip en una altra temporada que va haver relleu a la banqueta (Xavier Tubau per Sergio Garcia) i que els fluixos resultats de la primera fase van pesar molt en la trajectòria de l’equip. A la Tercera Catalana, excel·lent temporada dels dos representants colomencs. El Bàsquet Draft Gramenet “B” va assolir l’ascens, fet que va assegurar gairebé amb la incorporació a meitat de temporada de Lorena Reverté, des de la Copa Catalunya, i el que va donar un plus de desequilibri. Posteriorment, les grogues i negres van assegurar el Campionat de Barcelona que es va jugar a Sitges.

El Bàsquet Neus, presentava un equip històric per els col·legials amb l’objectiu inicial d’intentar competir amb un equip molt jove, incloent-hi jugadores junior de primer any. El lideratge de jugadores com Marta Cuartero i Anabel Bello, van portar a l’equip a estar una volta sense perdre cap partit i finalitzar les fases d’ascens en tercer lloc. Ara, només s’haurà d’esperar a la Federació Catalana per saber si seran equip de Segona Catalana. 

Una temporada atípica (segunda parte)

En el Campionat de Catalunya Sots 25, récord de participación de equipos colomenses con 5 presencias, se puede hablar de excelente temporada general, empezando por un CB Santa Coloma “B”, que completaría con el ascenso y el Campionat de Barcelona, los 30 años de vida del club. 

En el mismo grupo de los rojos, estaría un CB Olympic Goodfellas que lucharía hasta las últimas jornadas para entrar entre los tres mejores, en el segundo año de vida de la entidad. También en el mismo grupo estaría la Gramenet BC “B”, que acabaría en el cuarto lugar, después de superar un año difícil, con 3 entrenadores diferentes durante la temporada. 

El ADE Fuster “B” regeneró el equipo con el sub 21 que jugó las fases de la temporada anterior y mostró una buena adaptación a la categoría senior con un buen inicio de temporada que se fue diluyendo pero con clasificación satisfactoria al final de la misma. 

El Bàsquet Neus “B”, solitario también como los verdes en otro grupo, cumplió las previsiones de los colegiales y finalizó a media tabla, combinando buenas actuaciones con alguna discreta pero previsible por los objetivos del equipo.

 En baloncesto femenino, el Bàsquet Draft Gramenet “A” conservó la categoría a falta de dos jornadas para el final de la fase de permanencia. Con un equipo renovado desde la juventud, Bri Milla, Azkune López y Marta Romero, lidereron un equipo en otra temporada que hubo relevo en el banquillo (Xavier Tubau por Sergio Garcia) y que los flojos resultados de la primera fase pesaron mucho en la trayectoria del equipo. En Tercera Catalana, excelente temporada de los dos representantes colomenses. El Bàsquet Draft Gramenet “B” logró el ascenso, hecho que aseguró casi con la incorporación a mitad de temporada de Lorena Reverté, desde la Copa Catalunya, y que dio un plus de desequilibrio. Posteriormente, las amarillas y negras aseguraron el Campionat de Barcelona que se jugó en Sitges. 

El Bàsquet Neus, presentaba un equipo histórico para las colegiales con el objetivo inicial de intentar competir con un equipo muy joven, incluyendo jugadoras junior de primer año. El liderazgo de jugadoras como Marta Cuartero y Anabel Bello, llevaron al equipo a estar una vuelta sin perder ningún partido y finalizar las fases de ascenso en tercer lugar. Ahora, sólo se tendrá que esperar a la Federació Catalana para saber si serán equipo de Segunda Catalana

divendres, 13 de juny del 2014

Una temporada atípica (primera part)

La temporada 2013-2014 ha estat una temporada diferent, en molts aspectes. 

A la Primera Catalana, el Bàsquet Neus, després de fregar l’ascens la temporada del seu debut a la Copa Catalunya, va ser víctima de les lesiones, que van fer trontollar el canvi a la banqueta dels blaus després un cicle victoriós. Una inèrcia que va portar per un camí forçat i on el desgast d’aquesta situació va portar a un playoff de permanència on la il·lusió del jugadors no va ser suficient per salvar la categoria i tornar a una Segona Catalana, on el Bàsquet Neus tornarà a ser un dels equips destacats la propera temporada. 

A la Segona Catalana, el CB Santa Coloma començaria l’any 0 després de renunciar a la Copa Catalunya amb un ascens i un Campionat de Catalunya de Segona Catalana, amb autoritat. El projecte del sènior “B” de la temporada anterior va ser completat amb un superclasse com Alex López, i dos reforços més totalment diferents però amb molt pes específic a la plantilla, com el jove Nil Vidal i el veterà Juan “Juanito” Rodriguez, que retornava a la que va ser casa seva. 

A la Tercera Catalana, l’ADE Fuster i la Gramenet BC van creuar camins per tenir el mateix resultat al final de temporada. Els verds, després del descens la temporada anterior, van començar molt forts però al final de la primera volta algunes derrotes puntuals van fer perdre perspectiva respecte als primers llocs i que ja no van poder recuperar especialment després d’una derrota a la pista de Maristes Sants Les Corts. La Gramenet BC, amb continuïtat de la temporada anterior, va pagar la seva irregularitat amb victòries davant dels equips de la part alta però derrotes amb equips teòricament més dèbils el que li va perdre opcions d’ascens massa d’hora. 

Una temporada atípica (primera parte)

La temporada 2013-2014 ha sido una temporada diferente, en muchos aspectos. 

En Primera Catalana, el Bàsquet Neus, después de rozar el ascenso la temporada de su debut a Copa Catalunya, fue víctima de las lesiones, que hicieron tambalear el cambio en el banquillo de los azules después un ciclo victorioso. Una inercia que llevó por un camino forzado y donde el desgaste de esta situación trajo a playoff de permanencia donde la ilusión del jugadores no fue suficiente para salvar la categoría y volver a una Segunda Catalana, donde el Bàsquet Neus volverá a ser uno de los equipos destacados la próxima temporada. 

En Segunda Catalana, el CB Santa Coloma empezaría el año 0 después de renunciar a la Copa Catalunya con un ascenso y un Campionat de Catalunya de Segunda Catalana, con autoridad. El proyecto del sénior “B” de la temporada anterior fue completado con un superclase como Alex López, y dos refuerzos más totalmente diferentes pero con mucho peso específico en la plantilla, como el joven Nil Vidal y el veterano Juan “Juanito” Rodríguez, que devolvía a la que fue su casa. 

En Tercera Catalana, la ADE Fuster y la Gramenet BC cruzaron caminos para tener el mismo resultado al final de temporada. Los verdes, después del descenso la temporada anterior, empezaron muy fuertes pero al final de la primera vuelta algunas derrotas puntuales hicieron perder perspectiva respecto a los primeros lugares y que ya no pudieron recuperar especialmente después de una derrota en la pista de Maristes Sants Les Corts. La Gramenet BC, con continuidad de la temporada anterior, pagó su irregularidad con victorias ante los equipos de la parte alta pero derrotas con equipos teóricamente más débiles lo que le hizo perder opciones de ascenso demasiado temprano.

dimarts, 22 d’abril del 2014

El primer moment per fer-ho bé

Demà dijous tindrà lloc la reunió amb l’Ajuntament de Santa Coloma i els clubs colomencs per traçar un innovador i nou full de ruta respecte a la basquetbol de base a la nostra ciutat. Cal dir que estic especialment satisfet per poder començar aquest projecte, sempre satisfet per que tots els projectes que s’intenten tirar endavant (Copa SCG, Ciutat de Santa Coloma, Premis Molt Bàsquet, i algun que encara no podem esmentar), han vist la llum, més d’hora o més tard. 

Un projecte, on personalment crec que ha de marcar un abans i un després en tota aquesta corrent de moviment en el basquetbol colomenc, i d’on www.territoribc.com, forma part, ja que l’esperança de que el basquetbol colomenc creixi, després d’estar en els darrers anys en una situació d’estancament, passa per fer-ho be a partir d’ara.

I es a partir d’ara quan el nostre Ajuntament, en la figura del seu regidor d’esports, Diego Arroyo, ha donat el primer impuls al projecte “Ciutat, clubs i escoles, junts per el basquetbol, un projecte antic de www.territoribc.com, i que ara els clubs han de convertir en realitat. 

Demà, Ajuntament i clubs hauran de marcar unes pautes de treball per fer que torni a créixer el basquetbol a les nostres escoles de la ciutat. Es igual com es comença i es igual qui comença, allò important es fer-ho i tal com deia Constantin Brancus, "Les coses no son difícils de fer, el que es difícil es posar-se en situació de fer-les”, crec que ha arribat el moment de fer-les. I les hem de fer pensant en el col·lectiu, en el futur i en tota la feina que s’està fent fins ara, per que si  no, entrem en el risc de anar en caiguda lliure i perdre tot el guanyat en els últims 10 anys. 

Es necessari veure la diferència entre l’avui i el demà, entre el basquetbol actual i el basquetbol que varem tenir, amb moltes diferències entre ahir i avui si això es cert, però  ara tenim el moment de fer viure les nostre diferències, aquelles diferències que seran una referència en el futur del basquetbol colomenc. 

Ara es el moment de sumar tot el que s’ha aconseguit fins avui, i demà, serà el moment de saber llegir el futur del basquetbol colomenc.

El primer momento para hacerlo bien

Mañana jueves tendrá lugar la reunión con el Ayuntamiento de Santa Coloma y los clubes colomenses para trazar una innovadora y nueva hoja de ruta respecto al baloncesto de base en nuestra ciudad. Hay que decir que estoy especialmente satisfecho para poder empezar este proyecto, siempre satisfecho por que todos los proyectos que se intentan sacar adelante (Copa SCG, Ciutat de Santa Coloma, Premis Molt Bàsquet, y alguno que todavía no podemos mencionar), han visto la luz, más temprano o más tarde.

Un proyecto, donde personalmente creo que tiene que marcar un antes y un después en toda esta corriente de movimiento en el baloncesto colomense, y de donde www.territoribc.com, forma parte, con la esperanza de que el baloncesto colomense crezca, después de estar en los últimos años en una situación de estancamiento, pasa para hacerlo bien a partir de ahora. Y es a partir de ahora cuando nuestro Ayuntamiento, en la figura de su regidor de deportes, Diego Arroyo, ha dado el primer impulso al proyecto “Ciutat, clubs i escoles, junts per el basquetbol", un proyecto antiguo de www.territoribc.com, y que ahora los clubes tienen que convertir en realidad. 

Mañana, Ayuntamiento y clubes tendrán que marcar unas pautas de trabajo para hacer que vuelva a crecer el baloncesto a nuestras escuelas de la ciudad. Es igual como se empieza y es igual quién empieza, lo importante es hacerlo y tal como decía Constantin Brancus, "Las cosas no son difíciles de hacer, lo que es difícil es ponerse en situación de hacerlas”, creo que ha llegado el momento de hacerlas. Y las tenemos que hacer pensante en el colectivo, en el futuro y en todo el trabajo que se está haciendo hasta ahora, por que si no, entramos en el riesgo de ir en caída libre y perder todo lo ganado en los últimos 10 años. 

Es necesario ver la diferencia entre el hoy y el mañana, entre el baloncesto actual y el baloncesto que tuvimos, con muchas diferencias entre ayer y hoy, si esto es cierto, pero ahora tenemos el momento de hacer vivir nuestras diferencias, aquellas diferencias que serán una referencia en el futuro del baloncesto colomense. 

Ahora es el momento de sumar todo el que se ha conseguido hasta hoy, y mañana, será el momento de saber leer el futuro del baloncesto colomense. 

dijous, 2 de gener del 2014

El valor dels valors

Hi ha coses que no canvien, especialment en el tema educatiu. Molts, però que molts entrenadors estarien d’acord amb mi en aquesta afirmació, ja que, per desgràcia hi ha situacions que canvien, i això te molt a veure amb la situació de la societat actual. 

Crec que molts companys de pistes podrien dir el que a continuació afirmaré, i es que, com societat, hem fugit dels valors correctes. Suposo que algú em dirà, “que són per tu els valors correctes?. Els teus valors són teus però no vol dir que siguin correctes”, i no li puc treure la raó però vull que matisem les dues afirmacions, la seva i la meva. Per part meva crec que estem en un “caos” de manca de prioritats, que ens porten a caure en l’egocentrisme. Estem a la època de no deixar asseure al Metro o al Bus, a la gent que ho necessita, fingint dormir en aquell moment. Estem a la època dels estar en lloc públic i posar la música del mòbil a tota castanya, sense importar si la gent del costat li agrada aquest estil o senzillament no vull escolta música. Estem a la època on dir les paraules gràcies o si us plau, ja no surten sense pensar-ho i hem d’esperar que algú ens ho recordi per repetir-ho sense saber perquè ho fem. 

Aquesta època ja confon el que està ben fet i el que està mal fet, el que pot molestar i el que realment molesta, i estem caient en una irresponsabilitat de comportament on la paraula respecte s’esborra de la nostra vida quan pertoca als demés i innegociable quan es tracta de nosaltres. I amb això es difícil que funcioni una societat, a on el poder econòmic amb la classe política com braç executor, ens està estrenyent poc a poc, que es com fa més mal. Tot això es pot enviar a una pista de basquetbol, on a les generacions actuals els costa tenir capacitat de sacrifici i on la primera pregunta podria ser tranquil·lament: “Avui quant correrem?”. I on una afirmació molt escoltada en els entrenaments de noves generacions també podria ser: “Jo no ho he fet malament, ell/ella si que ho està fent malament”. 

Inculcar uns valors personals dins de l’esport es més important a dia d’avui, que ensenyar a realitzar reversos o canvis de mà. Inculcar la capacitat de sacrifici, el respecte i com diuen a les pel·lícules, l’honor de jugar a basquetbol, hauria de ser el mes prioritari en les categories de formació. Gaudir, riure, esforçar-se, superar-se i arribar a la satisfacció personal o dels companys, es un tema prioritari que si s’aconsegueix en una pista de basquetbol te molts números d’ampliar-se a la vida personal. Se que els entrenadors hem d’ensenyar a jugar a aquest increïble esport, i se també que la competivitat s’apoderat de l’entorn més propers del jugador/a, però crec que val la pena que posem per davant formar persones que estimin el que fan abans que subjectes sense aspiracions. El temps ens donarà les gràcies per pensar d'aquesta manera i possiblement, la nova societat també. 

El valor de los valores
 
Hay cosas que no cambian, especialmente en el tema educativo. Muchos, pero que muchos entrenadores estarían de acuerdo conmigo en esta afirmación, puesto que, por desgracia hay situaciones que cambian, y esto te mucho que ver con la situación de la sociedad actual. 

Creo que muchos compañeros de pistas podrían decir lo que a continuación afirmaré, y es que, como sociedad, hemos huido de los valores correctos. Supongo que alguien me dirá, “¿que son para ti los valores correctos?. Tus valores son tuyos pero no quiere decir que sean correctos”, y no le puedo quitar la razón pero quiero que maticemos las dos afirmaciones, la suya y la mía. Por parte mía creo que estamos en un “caos” de carencia de prioridades, que nos lleva a caer en el egocentrismo. Estamos en la época de no dejar sentar en el Metro o en el Bus, a la gente que lo necesita, fingiendo dormir en aquel momento. Estamos en la época de estar en lugar público y poner la música del móvil a toda castaña, sin importar si la gente del lado le gusta este estilo o sencillamente no quiero escuchar música. Estamos en la época donde decir las palabras gracias o por favor, ya no salen sin pensarlo y tenemos que esperar que alguien nos lo recuerde para repetirlo sin saber porque lo hacemos. 

Esta época ya confunde lo que está bien hecho y lo que está mal hecho, lo que puede molestar y lo que realmente molesta, y estamos cayendo en una irresponsabilidad de comportamiento donde la palabra respeto se borra de nuestra vida cuando corresponde a los demás e innegociable cuando se trata de nosotros. Y con esto es difícil que funcione una sociedad, donde el poder económico con la clase política como brazo ejecutor, nos está estrujando poco a poco, que es cómo hace más daño. Todo esto se puede enviar a una pista de baloncesto, donde a las generaciones actuales los cuesta tener capacidad de sacrificio y donde la primera pregunta podría ser tranquilamente: “Hoy cuánto correremos?”. Y donde una afirmación muy escuchada en los entrenamientos de nuevas generaciones también podría ser: “Yo no lo he hecho mal, él/ella si que lo está haciendo mal”. 

Inculcar unos valores personales dentro del deporte se más importante a día de hoy, que enseñar a realizar reversos o cambios de mano. Inculcar la capacidad de sacrificio, el respeto y cómo dicen en las películas, el honor de jugar a baloncesto, tendría que ser el más prioritario en las categorías de formación. Disfrutar, reír, esforzarse, superarse y llegar a la satisfacción personal o de los compañeros, es un tema prioritario que si se consigue en una pista de baloncesto tiene muchos números de ampliarse a la vida personal. Se que los entrenadores tenemos que enseñar a jugar a este increíble deporte, y se también que la competividad se ha apoderado del entorno más cercanos del jugador/a, pero creo que vale la pena que pongamos por delante formar personas que quieran lo que hacen antes que sujetos sin aspiraciones. El tiempo nos dará las gracias por pensar de esta manera y posiblemente, la nueva sociedad también.