No tot es més que una paraula

Fa unes setmanes vaig estar veient un dels molts partits de basquetbol que finalment acabo veient tots els caps de setmana. És tractava d’un sots 21 masculí, no diré els noms dels equips per que crec que aquesta situació pot ser extrapolable a qualsevol equip, però si us puc dir que em va sobtar molt, i difícilment ja m’espanta res, amb situacions darrera situacions, temps darrera temps. I em va sobtar per la exageració de les accions, cada vegada més greus, i sobre tot per el mal moment i situació que van escollir.

Comencem per el principi. Tinc la costum de situar-me en zones discretes de la graderia, per molts motius: per fer bones fotos (s’intenta) dels partits per la pàgina, per estar en un segon pla i poder gaudir del partit (i si et trobes algun conegut o coneguda en aquell moment sempre pots xerrar tranquilament, com efecte col.lateral important), per poder ser un anònim entre la gent, etc.... Aquell dia, vaig caure molt a prop de l’afició visitant. Bé vaig caure és un dir, per que bàsicament els que va caure van ells sobre meu ja que cada minut de partit que passava anaven ocupant més espai a la graderia i conseqüentment s’apropaven a la meva posició. Aquella afició visitant, com la gran majoria d’dobles eles, estava composada de parells, mars, germans, germanes, núvies...., que a nivell general molt be fins que dues o tres impresentables (per dir-ho tou) van voler la seva quota de protagonista, quan no els toca tenir de protagonisme. Van decidir que s’havia d’insultar a tot els que és mogués i que no fossin els seus fills. Àrbitre, jugadors locals, banqueta local, taula d’anotadors, tots eren víctimes del seu menyspreu, fregant fins tot, en alguns moments, l’amenaça. I ho dic així, per que feia moltíssim temps que no havia vist gent tant mal educada. I no per els insults, si no per la vehemència que feien servir en la seva exhibició d'absència de joc net, en un partit en el resultat era ampli per el locals, on no hi havia hagut cap acció fortuïta i no fortuïta entre jugadors i en definitiva un partit dintre de tots els límits esportius i on un equip guanya i l’altre perd, com defineix el reglament.
  
Arribat fins aquí, s’hauria de fer una reflexió davant aquests comportaments i pot ser seré contundent però el primer i únic objectiu tindria que ser fer desaparèixer aquestes lamentables actuacions. Hauríem d’aprendre d’altres esports que desgraciadament, no ho han sabut fer i després passa el que passa. Hem de fer desaparèixer aquestes actituds que volem afavorir el basquetbol, que només volen afavorir els seus propis interessos i és que, per posar un exemple (i sembla em referiré a uneixes minories que taquen la majoria), donis de la graderia sempre el meu fill ho fa tot bé, si falla és per que li han pegat, si no fa cistella és per que l’han agafat, si li assenyalen falta personal és per que l’àrbitre li te mania i s’estima molt als de l’equip contrari, si el seu propi entrenador el canvia és per que és un inútil (l’entrenador és clar), i així podria seguir amb 101 situacions. Hi han dues mancances importants d’educació, la personal i la basquetbolística o diguem esportiva en general. I com podem arreglar això?. Jo sempre he pensat que els clubs tenen la missió principal de formar personis i esportistes, i han de ser els mateixos clubs els que evitin aquestes desastroses actuacions. Tothom necessita normes i els clubs han de ser valents per tallar aquest problema que comporta molts factors simultanis: pèrdua d’imatge del club, cansament de l’entrenador i segons quins jugadors, actitud contagiosa amb la resta d’acompanyants, etc... No podem arribar a creure que el resultat ho justifica tot.

Particularment, com espectador, m’agrada gaudir d’un bon partit de bàsquet, si guanyen els meus perfecte però si no, dolenta sort, el bàsquet no deixa de ser un esport i com tal s’ha d’entendre. Com entrenador, vull que la meva funció sigui recolzada per la mateixa gent que ha d’educar als seus fills, si no, tot és un contrasentit. I un altre cosa, per anar a veure partits de basquetbol s’ha de conèixer el reglament, per que si vols tenir un mínim de raó......

No todo es más que una palabra

Hace unas semanas estuve viendo uno de los muchos partidos de baloncesto que finalmente acabo viendo todos los fines de semana. Se trataba de un sub 21 masculino, no diré los nombres de los equipos por que creo que esta situación puede ser extrapolable a cualquier equipo, pero si os puedo decir que me va sobtar mucho, y difícilmente ya me asusta nada, con situaciones última situaciones, tiempos detrás tiempos. Y me sorprendió por la exageración de las acciones, cada vez más graves, y sobre todo por el mal momento y situación que escogieron.

Empecemos por el principio. Tengo la costumbre de situarme en zonas discretas de la grada, por muchos motivos: para hacer buenas fotos (se intenta) de los partidos por la página, para estar en un segundo plano y poder disfrutar del partido (y si te encuentras algún conocido o conocida en aquel momento siempre puedes charlar tranquilament, como efecto colateral importante), para poder ser un anónimo entre la gente, etc.... Aquel día, caí muy cerca de la afición visitando. Bien caí se un decir, por que básicamente los que cayó van ellos sobre mío puesto que cada minuto de partido que pasaba iban ocupando más espacio a la grada y consecuentemente se acercaban a mi posición. Aquel afición visitando, como la gran mayoría de ellas, estaba composada de padres, madres, hermanos, germanas, novias...., que a nivel general mucho be hasta que dos o tres impresentables (para decirlo blando) quisieron su cuota de protagonista, cuando no los toca tener de protagonismo. Decidieron que se tenía que insultar a todo los que se moviera y que no fueran sus hijos. Árbitro, jugadores locales, banquillo local, mesa de anotadores, todos eran víctimas de su desprecio, rozando hasta todo, en algunos momentos, la amenaza. Y lo digo así, por que hacía muchísimo tiempo que no había visto gente tanto mal educada. Y no por los insultos, si no por la vehemencia que usaban en su exhibición de carencia de juego limpio, en un partido en el resultado era amplio por el locales, donde no había habido ninguna acción fortuita y no fortuita entre jugadores y en definitiva un partido dentro de todos los límites deportivos y donde un equipo gana y el otro pierde, como define el reglamento.

Llegado hasta aquí, se tendría que hacer una reflexión ante estos comportamientos y puede ser seré contundente pero el primero y único objetivo tendría que ser hacer desaparecer estas lamentables actuaciones. Tendríamos que aprender otros deportes que desgraciadamente, no lo han sabido hacer y después pasa el que pasa. Tenemos que hacer desaparecer estas actitudes que queremos favorecer el baloncesto, que sólo quieren favorecer sus propios intereses y se que, para poner un ejemplo (y parece me referiré a unas minorías que manchan la mayoría), desde la grada siempre mi hijo lo hace todo bien, si falla se por que le han pegado, si no hace cesta se por que lo han cogido, si le señalan falta personal se por que el árbitro le tiene manía y se estima mucho a los del equipo contrario, si su propio entrenador lo cambia se por que se un inútil (el entrenador se claro), y así podría seguir con 101 situaciones.

Hay dos carencias importantes de educación, la personal y la basquetbolística o digamos deportiva en general. Y como podemos arreglar esto?. Yo siempre he pensado que los clubes tienen la misión principal de formar personas y deportistas, y tienen que ser los mismos clubes los que eviten estas desastrosas actuaciones. Todo el mundo necesita normas y los clubes tienen que ser valientes para cortar este problema que comporta muchos factores simultáneos: pérdida de imagen del club, cansancio del entrenador y según qué jugadores, actitud contagiosa con el resto de acompañantes, etc... No podemos llegar a creer que el resultado lo justifica todo.

Particularmente, como espectador, me gusta disfrutar de un buen partido de baloncesto, si ganan mis perfecto pero si no, mala suerte, el baloncesto no deja de ser un deporte y como tal se tiene que entender. Como entrenador, quiero que mi función sea apoyada por la misma gente que tiene que educar a sus hijos, si no, todo se un contrasentido. Y otro cosa, para ir a ver partidos de baloncesto se tiene que conocer el reglamento, por que si quieres tener un mínimo de razón......

El final personal de la Copa SCG

 A punt de començar la quarta edició de la Copa SCG, amb una preparació interminable, i que a dia d'avui no està assegurada la realització de la segona part, de junior a premini, arriba el moment de fer balanç i prendre decisions davant un imminent futur.

L'afecte que li professo a la Copa SCG és immens. És l'objectiu aconseguit per fi, després d'intercanvi d'idees i propostes en “petit comitè” entre responsables esportius de clubs i no esportius, entrenadors i algun jugador espavilat que després acabaria sent entrenador. És el torneig del consens, el de la unió dels clubs, el poder asseure en una taula als clubs colomencs, amb més o menys interès, sense retrets i amb ànima constructiva. M'enorgulleix que mitjançant  www.territoribc.com, haver pogut liderar aquesta iniciativa, on no totes les parts implicades han entès el significat d'aquesta competició, la qual pot explicar-se des d'un torneig de pretemporada fins a la gran festa dels clubs. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui però la realitat és que des de la dècada dels 80, quan l'enyorada lliga escolar existia, mai s'ha aconseguit realitzar, de manera oficial, una competició amb la participació de tots els clubs colomencs.

Envejo la Copa Badalona, que malgrat tenir un enfocament molt diferent a la nostra, se segueix mantenint després de 26 edicions. I aquesta enveja sana és perquè la Copa Badalona ha aconseguit unir les diferents capes esportives, polítiques i estructurals per madurar la competició durant més d'un quart de segle.

És evident que els nostres veïns no ho van haver de tenir fàcil en els inicis com nosaltres no ho vam tenir fàcil tampoc. Vèncer aquesta situació especial de desconfiança que existeix en el bàsquet colomenc i que ara, m'enorgulleix dir que ja no ho és tant i convèncer a la classe política governant de la ciutat que el projecte és bo per a la promoció del bàsquet de Santa Coloma van ser els objectius inicials a superar.

Però quatre edicions més tard els problemes per organitzar la Copa SCG segueixen estant presents. És igual que no tots els clubs entenguin el significat de la competició, això és el de menys, existeix el dret a triar i a respectar i així ha de ser, però no és igual el seguir trobant traves en els llocs on s'han de trobar mans esteses. Ja no. 4 anys més tard, ja no.

Per això, com a responsable de la idea i l'organització de la Copa SCG, he decidit frenar. La meva capacitat per entendre el perquè de la falta de suport ha depassat el got de la paciència (és molt possible que tingui poca capacitat per entendre però us asseguro que el que si que tinc és molta paciència) i si en cada edició no avancem és perquè o no s'entén el projecte o no interessa entendre-ho.

La propera edició ja no tindrà el segell territoribc.com. Tal vegada sigui el moment que algú agafi el testimoni o no, de la propera edició. Si és així, tindrà tot el meu suport, si no és així, tindré la impressió, que en aquests anys, s'ha seguit sense avançar en l'esport de la ciutat, i especialment en el nostre benvolgut bàsquet. I cada dia que passa sense avançar, es difumina una mica més el color del bàsquet colomenc, encara que malgrat això aplicarem la famosa frase de Pat Riley: “No pots triar la manera de perdre, però si pots triar com recuperar-te per guanyar la propera vegada”

El final personal de la Copa SCG

A punto de empezar la cuarta edición de la Copa SCG, con una preparación interminable, y que a dia de hoy no está asegurada la realización de la segunda parte, de junior a premini, llega el momento de hacer balance y tomar decisiones ante un inminente futuro.

El cariño que le profeso a la Copa SCG es inmenso. Es el objetivo conseguido por fin, después de intercambio de ideas y propuestas en “petit comité” entre responsables deportivos de clubes y no deportivos, entrenadores y algún jugador avispado que luego acabaría siendo entrenador. Es el torneo del consenso, el de la unión de los clubes, el poder sentar en una mesa a los clubes colomenses, con más o menos interés, sin reproches y con alma constructiva. Me enorgullece que a través de www.territoribc.com, haber podido liderar esta iniciativa, donde no todas las partes implicadas han entendido el significado de esta competición, la cual puede explicarse desde un torneo de pretemporada hasta la gran fiesta de los clubes. Cada cual puede interpretarlo como quiera pero la realidad es que desde la década de los 80, cuando la añorada liga escolar existía, nunca se ha conseguido realizar, de manera oficial, una competición con la participación de todos los clubes colomenses.

Envidio la Copa Badalona, que pese a tener un enfoque muy diferente a la nuestra, se sigue manteniendo en después de 26 ediciones. Y esta envidia sana es porque la Copa Badalona ha conseguido unir las diferentes capas deportivas, políticas y estructurales para madurar la competición durante más de un cuarto de siglo.

Es evidente que nuestros vecinos no lo tuvieron que tener fácil en los inicios como nosotros no lo tuvimos fácil tampoco. Vencer esa situación especial de desconfianza que existe en el baloncesto colomense y que ahora, me enorgullece decir que ya no lo es tanto y convencer a la clase política governante de la ciudad de que el proyecto es bueno para la promoción del baloncesto de Santa Coloma fueron los objetivos iniciales a superar.

Pero cuatro ediciones más tarde los problemas para organizar la Copa SCG siguen estando presentes. Da igual que no todos los clubes entiendan el significado de la competición, eso es lo de menos, existe el derecho a elegir y a respetar y así debe ser, pero no da igual el seguir encontrando trabas en los lugares donde se deben encontrar manos tendidas. Ya no. 4 años más tarde, ya no.

Por ello, como responsable de la idea y la organización de la Copa SCG, he decidido frenar. Mi capacidad para entender el porque de la falta de apoyo ha rebasado el vaso de la paciencia (es muy posible que tenga poca capacidad para entender pero os aseguro que lo que sí que tengo es mucha paciencia) y si en cada edición no avanzamos es porque o no se entiende el proyecto o no interesa entenderlo.

La próxima edición ya no tendrá el sello territoribc.com. Tal vez sea el momento que alguien coja el testigo o no, de la próxima edición. Si es así, tendrá todo mi apoyo, si no es así, tendré la impresión, de que en estos años, se ha seguido sin avanzar en el deporte de la ciudad, y especialmente en nuestro querido baloncesto. Y cada día que pasa sin avanzar, se difumina un poco más el color del baloncesto colomense, aunque pese a ello aplicaremos la famosa frase de Pat Riley: “No puedes elegir el modo de perder, pero si puedes elegir cómo recuperarte para ganar la próxima vez”

Premis Molt Bàsquet. Un inici.

Habitualment els agraïments van al final de qualsevol història explicada però em saltaré aquest ordre ja que l'ocasió ho mereix. I vaig a parlar dels Premis Molt Bàsquet tal com el títol avança. 

Els agraïments comencen per l’Associació d’Història del Bàsquet Colomenc i tots els seus components, amb Domingo al capdavant, l'altra part d'aquest matrimoni per la promoció del bàsquet colomenc, amb Merche, Conchi, les dues Maria, Rodríguez i Tarrasón, Mónica, Jota, Joaquín, Oriol i com a fitxatge de territoribc, Lola Garrido, una contagiadora d'energia i comunicadora nata. Sense oblidar “el cameo” de David Hernandez, que ens va obsequiar amb el paper d’acomodador de luxe. 

Agraïments a Nuria Parlón, la nostra alcaldessa, que va fer l'esforç d'obrir l'acte entre casaments i casaments a l'Ajuntament. Als dos Tinents d'Alcalde, Diego Arroyo i Antonio Carmona, que ens van donar el seu suport amb la seva presència i la seva col·laboració en el lliurament de premis.

També agraïments als 6 patrocinadors que ens van ajudar a poder fer estables econòmicament els premis. Xócala, Peluqueria Barroso, Isabel Muñoz, Restaurant la Pulcinella, Bar La Lola i Torribera Complex Esportiu, sou grans!.

I finalment gràcies als clubs que es van sumar als premis amb la seva col·laboració prèvia i la seva presència en el Auditori de Can Roig i Torres. Per cert, moltes gràcies també als dos empleats del Auditori que es van desviure per nosaltres. I finalment, a Roger Grimau, per prestar-se al joc d'intrigues, amagatalls i sorpreses, i que finalment, amb una paciència sense límits, es va fotografiar amb tot el que l'hi va demanar.

Domingo i jo, ens enfrontavem a una experiència nova i enfront d'un Auditori ple, la por escènica ens va calar en les primeres frases del guió dels premis. Mancats de ritme i amb la por a equivocar-nos van iniciar dubitatius el nostre debut com a presentadors però el pas dels minuts ens va donar una tranquil·litat que va ser regalada pel públic assistent que estava expectant i sobretot, decidit a passar-ho bé.

Si bé crec que van encertar en el plantejament dels premis (i la meva opinió personal és que cal millorar encara moltíssim), l'encert va estar, i disculpeu la insistència, en la gran predisposició dels assistents, en veure un acte innovador a la nostra ciutat i per al nostre benvolgut bàsquet, i que no va voler deixar passar el moment d'unir-se a l'homenatge a tots els que treballen o han treballat pel bàsquet colomenc. Un Auditori ple ens obliga a treballar més i millor de cara a l'any que ve. 

Una segona edició, alhora llunyana i propera, que ens demanarà esmenar tots aquests errors de protocol, presentació, escena, etc.. i que ens donarà motiu a cometre uns altres en els quals encara no hem pensat.

Els Premis Molt Bàsquet han començat aquest 2012 amb un objectiu: Ser uns dels nexes d'unió de tot el bàsquet de Santa Coloma, i aquesta unió solament s'aconsegueix amb treball dur i insistent, entre tots. Insisteixo, entre tots. Molt Bàsquet per a tots!.

 Premios Molt Bàsquet. Un inicio.

Habitualmente los agradecimientos van al final de cualquier historia contada pero me saltaré este orden ya que la ocasión se lo merece. Y voy a hablar de los Premis Molt Bàsquet tal y como el título avanza. 

Los agradecimientos empiezan por l’Associació d’Història del Bàsquet Colomenc  y todos sus componentes, con Domingo al frente, la otra parte de este matrimonio por la promoción del baloncesto colomense, con Merche, Conchi, las dos Maria, Rodríguez y Tarrasón, Mónica, Jota, Joaquín, Oriol y como fichaje de territoribc, Lola Garrido, una contagiadora de energía y comunicadora nata. Sin olvidar “el cameo” de David Hernandez, que nos obsequió con el papel de acomodador de lujo.

Agradecimientos a Nuria Parlón, nuestra alcaldesa, que hizo el esfuerzo de abrir el acto entre boda y boda en el Ayuntamiento. A los dos Tenientes de Alcalde, Diego Arroyo y Antonio Carmona, que nos dieron su apoyo con su presencia y su colaboración en la entrega de premios.

Tambien agradecimientos a los 6 patrocinadores que nos ayudaron a poder hacer estables económicamente los premios. Xócala, Peluqueria Barroso, Isabel Muñoz, Restaurant la Pulcinella, Bar La Lola i Torribera Complex Esportiu, sois grandes!.

Y finalmente gracias a los clubes que se sumaron a los premios con su colaboración previa y su presencia en el Auditori de Can Roig i Torres. Por cierto, muchas gracias también a los dos empleados del Auditori que se desvivieron por nosotros. Y finalmente, a Roger Grimau, por prestarse al juego de intrigas, escondites y sorpresas, y que finalmente, con una paciencia sin límites, se fotografió con todo el que se lo pidió.

Domingo y yo,  nos enfrentamos a una experiencia nueva y frente a un Auditori lleno, el miedo escénico nos caló en las primeras frases del guión de los premios. Faltos de ritmo y con el miedo a equivocarnos iniciamos dubitativos nuestro debut como presentadores pero el paso de los minutos nos dio una tranquilidad que fue regalada por el público asistente que estaba expectante y sobre todo, decidido a pasarlo bien.

Si bien creo que acertamos en el planteamiento de los premios (y mi opinión personal es que hay que mejorar todavía muchísimo), el acierto estuvo, y disculpad la insistencia, en la gran predisposición de los asistentes, al ver un acto innovador en nuestra ciudad y para nuestro querido baloncesto, y que no quiso dejar pasar el momento de unirse al homenaje a todos los que trabajan o han trabajado por el baloncesto colomense. Un Auditori lleno nos obliga a trabajar más y mejor de cara al año que viene. 

Una segunda edición, a la vez lejana y cercana, que nos pedirá subsanar todos esos errores de protocolo, presentación, escena, etc.. y que nos dará pie a cometer otros en los cuales todavía no hemos pensado.

Los Premis Molt Bàsquet han empezado este 2012 con un objetivo: Ser unos de los nexos de unión de todo el baloncesto de Santa Coloma, y esa unión solamente se consigue con trabajo duro e insistente, entre todos.  Insisto, entre todos. Molt Bàsquet para todos!.

5 anys a la xarxa (i Tercera Part)

La preparació de la tercera edició va començar molt d’hora. La nova proposta de fer el Copa SCG de premini a cadet en el mes de juny i no al setembre, és va produir per la necessitat de provar fórmules noves i intentar veure quina era la millor opció per poder consolidar el campionat de tots. I així va ser. Consensuat amb el clubs i l’Ajuntament, és va planificar a la pista del Poliesportiu de la Bastida i a les 3 pistes de l’IES Numància, una Copa SCG amb format triangulars i quadrangulars, una Copa SCG per els equips de formació, el pas esportiu que és necessitava.

Però no tot eren bones notícies. La Copa SCG va ser suspesa a manca de 4 dies de l’inici degut a la falta d’interès de dos dels clubs colomencs. 96 hores abans del primer partit no és sabia si participaven o si els equips convidats estaven confirmats, ja que això era responsabilitat dels clubs. Aquest mal moment de les dues entitats i la decisió de suspendre el torneig, consensuada amb l’Ajuntament i els restants clubs, va obrir un punt i a part, en la organització de la Copa SCG.

Una reunió a Mas Fonollar, directe i exclusivament entre els clubs colomencs i territoribc.com, portava a decidir si és volia una Copa SCG condicionada per l’ajuda de pocs o una Copa SCG de tots, per que decididament, aquesta és la competició dels clubs i de ningú més. La segona opció va ser escollida com bona, i al setembre, s’ampliarien les categories i els formats dels partits. Deixàvem enrere els partits únics i triplicàvem el nombre de partits. Més partits, millor preparació, millor espectacle.

Un setembre carregat de basquetbol, on dos intensos caps de setmana, feien lloc a 34 partits be, finalment 33 al no presentar-se l’àrbitre de la Federació Catalana en l’últim partit, en tres pistes diferents: Pavelló Juan del Moral, Poliesportiu de la Bastida i Can Sisterè. S’havien multiplicat per 3 els instal.lacions “ocupades”.

El “non stop” de partits van ser supervisats per Territori Bàsquet Colomenc i L’Associació d’Història del Bàsquet Colomenc, amb bons partits, alguns encara amb massa diferència en el marcador, i uns altres amb molta igualtat, una igualtat que és va demostrar a la final sènior “A” entre el Bàsquet Neus “A” i el CB Santa Coloma “B”, la qual va necessitar de 3 pròrrogues per decidir un guanyador. Un partit que va omplir tant el Juan del Moral fins el punt que el nou regidor d’esports de l’Institut Municipal d’Esports, Diego Arroyo, va tenir que veure el partit des del magatzem de material per que no hi havia lloc lliure a la instal.lació. Un partit, que va ser disfrutat fins i tot per els àrbitres i d’això en sóc testimoni directe. Un partit que va ser molt i molt comentat a la xarxa, seguit per els comentaris sobre la Copa SC, una competició que no és fa cap lloc més, amb aquest format de participació de tots els equips i categories de la ciutat. I és que a Santa Coloma, innovem però, cap el mateix lloc?.

5 años en la red (y Tercera Parte)

La preparación de la tercera edición empezó muy temprano. La nueva propuesta de hacer el Copa SCG de premini a cadete en el mes de junio y no en septiembre, es produjo por la necesidad de probar fórmulas nuevas e intentar ver cual era la mejor opción para poder consolidar el campeonato de todos. Y así fue. Consensuado con los clubes y el Ayuntamiento, se planificó en la pista del Poliesportiu de La Bastida y en las 3 pistas del IES Numancia, una Copa SCG con formato triangulares y cuadrangulares, una Copa SCG para los equipos de formación, el paso deportivo que se necesitaba.

Pero no todo eran buenas noticias. La Copa SCG fue suspendida a falta de 4 días del inicio debido a la falta de interés de dos de los clubes colomenses. 96 horas antes del primer partido no se sabía si participaban o si los equipos invitados estaban confirmados, ya que esto era responsabilidad de los clubes. Este mal momento de las dos entidades y la decisión de suspender el torneo, consensuada con el Ayuntamiento y los restantes clubes, abrió un punto y aparte, en la organización de la Copa SCG.

Una reunión a Mas Fonollar, directa y exclusivamente entre los clubes colomencs y territoribc.com, traía a decidir si se quería una Copa SCG condicionada por la ayuda de unos pocos o una Copa SCG de todos, por que decididamente, esta es la competición de los clubes y de nadie más. La segunda opción fue escogida como buena, y en septiembre, se ampliarían las categorías y los formatos de los partidos. Dejábamos atrás los partidos únicos y triplicábamos el número de partidos. Más partidos, mejor preparación, mejor espectáculo.

Un septiembre cargado de baloncesto, donde dos intensos fines de semana, hacían lugar a 34 partidos bien, finalmente 33 al no presentarse el árbitro de la Federació Catalana en el último partido, en tres pistas diferentes: Pavelló Juan de Moral, Poliesportiu de Can Sisterè y Can Sisterè. Se habían multiplicado por 3 los instalaciones “ocupadas”.

El “non stop” de partidos fueron supervisados por Territori Bàsquet Colomenc y L’Associació d’Història del Bàsquet Colomenc, con buenos partidos, algunos todavía con demasiada diferencia en el marcador, y otros con mucha igualdad, una igualdad que se demostró en la final senior “A” entre el Bàsquet Neus “A” y el CB Santa Coloma “B”, el cual necesitó de 3 prórrogas para decidir un ganador. Un partido que llenó tanto el Juan de Moral hasta el punto que el nuevo regidor de deportes del Institut Municipal d’Esports, Diego Arroyo, tuvo que ver el partido desde el almacén de material por que no había un lugar libre en la instalación. Un partido, que fue disfrutado incluso por los árbitros y de esto soy testigo directo. Un partido que fue mucho y muy comentado en la red, seguido por los comentarios hacia la Copa SC, una competición que no se hace ningún lugar más, con este formato de participación de todos los equipos y categorías de la ciudad. Y es que en Santa Coloma, innovamos pero, ¿hacía el mismo lugar?.

5 anys a la xarxa (Segona part)

Llavors vam tenir diverses reunions i tot va ser agafant forma. Els clubs veien que aquell recel històric podia canviar-se per inquietuds i necessitats conjuntes que necessitaven solució i va haver-hi acostament entre entitats, no entre totes però si entre la majoria. Cadascun defensava la seva història i la seva forma de treballar però des de tbc, volíem fer entendre que la unió fa la força, alguna cosa que encara i molt malgrat tots, no acaba d'entendre's.

I al setembre, els dos sèniors del Bàsquet Draft Gramenet i els quatre sèniors colomencs masculins: Bàsquet Neus, CB Santa Coloma “B”, ADE Fuster i Gramenet BC, els tres de Tercera Catalana i el de Segona Catalana, van participar en la primera edició on Territori Bàsquet Colomenc, gràcies a un antic sponsor de la pàgina, va poder sufragar les despeses del torneig (arbitratges, pòlissa de responsabilitat i trofeus) i a la col·laboració del IME cedint les instal·lacions. Una primera edició, carregada de bons moments, plasmats per Ana Bélen Callado, una de les nostres periodistes colomenques, que va realitzar un gran treball tant gràfic com a escrit. La primera edició va tenir una gran acceptació tant de públic com a esportiu. Un bon inici.

La segona edició, la primera i única fins al moment amb totes les categories, va agafar la seva forma final al setembre després d'un estiu complicat, amb un estira-i-arronsa amb alguna entitat i que va necessitar de la intervenció del IME.

Des de premini fins a sènior, amb base en La Bastida, pels més petits i en el Juan del Moral per a la resta de categories, els clubs assumien més implicació en la Copa SCG, tant a nivell d'estructura com a nivell econòmic.

L'edició del 2010 havia donat un petit salt cap a davant. El torneig no era esportivament el que s'esperava (partits únics, per exemple), però per primera vegada en l'història, tots els clubs i totes les categories de la nostra ciutat, estaven unides per un torneig.

I va arribar el 2011. Amb dos factors importants per al creixement del bàsquet en Santa Coloma.

Cinco años en la red (Segunda Parte)

Entonces tuvimos varias reuniones y todo fue cogiendo forma. Los clubes veían que aquel recelo histórico podía cambiarse por inquietudes y necesidades conjuntas que necesitaban solución y hubo acercamiento entre entidades, no entre todas pero si entre la mayoría. Cada uno defendía su historia y su forma de trabajar pero desde tbc, queríamos hacer entender de que la unión hace la fuerza, algo que todavía y muy a pesar de todos, no acaba de entenderse.

Y en septiembre, los dos seniors del Bàsquet Draft Gramenet y los cuatro seniors colomenses masculinos: Bàsquet Neus, CB Santa Coloma “B”, ADE Fuster y Gramenet BC, los tres de Tercera Catalana y el de Segunda Catalana, participaron en la primera edición donde Territori Bàsquet Colomenc, gracias a un antiguo sponsor de la página, pudo sufragar los gastos del torneo (arbitrajes, póliza de responsabilidad y trofeos) y a la colaboración del IME cediendo las instalaciones. Una primera edición, cargada de buenos momentos, plasmados por Ana Bélen Callado, una de nuestras periodistas colomenses, que realizo un gran trabajo tanto gráfico como escrito. La primera edición tuvo una gran aceptación tanto de público como deportivo. Un buen inicio.

La segunda edición, la primera y única hasta el momento con todas las categorías, cogió su forma final en septiembre después de un verano complicado, con un tira y afloja con alguna entidad y que necesitó de la intervención del IME.

Desde premini hasta senior, con base en La Bastida, para los más pequeños y en el Juan del Moral para el resto de categorías, los clubes asumían más implicación en la Copa SCG, tanto a nivel de estructura como a nivel económico.

La edición del 2010 había dado un pequeño salto hacia delante. El torneo no era deportivamente lo que se esperaba (partidos únicos, por ejemplo), pero por primera vez en el historia, todos los clubes y todas las categorías de nuestra ciudad, estaban unidas por un torneo.

Y llegó el 2011. Con dos factores importantes para el crecimiento del baloncesto en Santa Coloma.

5 anys a la xarxa (primera part)

Avui es compleixen 5 anys de la primera publicació de Territori Bàsquet Colomenc. 5 anys des d'aquella primera publicació amb dos padrins d'excepció, el gran Oscar Cuesta (qui no s'acorda de el “dime que no estoy soñando”, amb la veu esquinçada, d'aquell Unicaja vs Reial Madrid) i de Sergio Scariolo, actual seleccionador espanyol i en aquell moment “solament” responsable d'Unicaja de Màlaga. Tots dos, van donar la sortida a un projecte que naixia amb la mateixa humilitat amb la qual avui segueix treballant, buscant sumar en el bàsquet de la nostra ciutat.

I solament 8 mesos després de l'inici de la pàgina web, la primera bogeria. Desembre de 2007: La selecció cadet de Santa Coloma. Va ser la primera vegada que els responsables dels clubs colomencs, en aquest cas solament masculins, ens reuníem, en una taula del Xócala, per decidir com compondre la participació dels jugadors de cada club i de pas realitzar una xerra-col·loqui de l'estat del bàsquet colomense molt edificant. La iniciativa va ser un èxit, i va ser el primer pas. Però va haver-hi un altre pas, encara que no oficial i va ser en el Torneig de Bàsquet Base de Nadal de la Gramenet BC, on com a coordinador de base del club, vaig ser el responsable de l'organització, amb la meva insistència de convidar a tots els equips de base de Santa Coloma (solament falto un mini) i amb la imprescindible ajuda d'un fenomen com Oscar Recio, una institució en la Gramenet BC, gestant-se la futura Copa SCG. Una Copa SCG que ja havia estat treta en converses en els passadissos de la Federació Catalana 2 anys abans quan era jo coordinador de APADA Sagrat Cor al costat de Pedro Montilla i Oscar Recio, respectius responsables de CB Santa Coloma i UDA Gramenet. Els tres coincidíem en perquè Badalona podia i nosaltres no, però d'aquells passadissos no sortia gens cuinat. Solament parlàvem dels ingredients de la recepta.

El 2008 va servir per poder consolidar la pàgina i canviar el disseny un parell de vegades més. Les visites anaven creixent i això va permetre poder treballar pràcticament en secret i tranquil·lament en la possibilitat de realitzar una Copa Badalona, en Santa Coloma.

I així va arribar el 2009, on fins i tot www.territoribc.com es va permetre el luxe d'organitzar una Taula Rodona sobre el bàsquet de Santa Coloma, amb un fracàs d'assistència però amb un èxit de contingut i de tertulians. La Taula Rodona va comptar finalment amb la presència de Raul Rincón, Albert Godoy, Juanjo Ruiz, Lluis Tarrasón, Carlos Brumos i Domingo Rodríguez sent l'experiència enriquidora i deixava la porta oberta al diàleg. A un diàleg que no havia existit anteriorment i que seria fonamental per donar-li forma definitiva a la Copa SCG.

5 años en la red (primera parte)

Hoy se cumplen 5 años de la primera publicación de Territori Bàsquet Colomenc. 5 años desde aquella primera publicación con dos padrinos de excepción, el gran Oscar Cuesta (quien no se acuerda del “dime que no estoy soñando”, con la voz rasgada, de aquel Unicaja vs Real Madrid) y de Sergio Scariolo, actual seleccionador español y en aquel momento “solo” responsable de Unicaja de Málaga. Ambos, dieron la salida a un proyecto que nacía con la misma humildad con la que hoy sigue trabajando, buscando sumar en el baloncesto de nuestra ciudad.

Y solamente 8 meses después del inicio de la página web, la primera locura. Diciembre de 2007: La selección cadete de Santa Coloma. Fue la primera vez que los responsables de los clubes colomenses, en este caso solamente masculinos, no reuníamos, en una mesa del Xócala, para decidir como componer la participación de los jugadores de cada club y de paso realizar una charla-coloquio del estado del baloncesto colomense muy edificante. La iniciativa fue un éxito, y fue el primer paso. Pero hubo otro paso, aunque no oficial y fue en el Torneo de Bàsquet Base de Nadal de la Gramenet BC, donde como coordinador de base del club, fui el responsable de la organización, con mi insistencia de invitar a todos los equipos de base de Santa Coloma (solamente falto un mini) y con la imprescindible ayuda de un fenómeno como Oscar Recio, una institución en la Gramenet BC, gestándose la futura Copa SCG. Una Copa SCG que ya había sido sacada en conversaciones en los pasillos de la Federació Catalana 2 años antes cuando era coordinador de APADA Sagrat Cor junto a Pedro Montilla y Oscar Recio, respectivos responsables de CB Santa Coloma y UDA Gramenet. Los tres coincidíamos en porque Badalona podía y nosotros no, pero de aquellos pasillos no salía nada cocinado. Solamente hablábamos de los ingredientes de la receta.

El 2008 sirvió para poder consolidar la página y cambiar el diseño un par de veces más. Las visitas iban creciendo y eso permitió poder trabajar prácticamente en secreto y tranquilamente en la posibilidad de realizar una Copa Badalona, en Santa Coloma.

Y así llegó el 2009, donde incluso www.territoribc.com se permitió el lujo de organizar una Mesa Redonda sobre el baloncesto de Santa Coloma, con un fracaso de asistencia pero con un éxito de contenido y de tertulianos. La Mesa Redonda contó finalmente con la presencia de Raul Rincón, Albert Godoy, Juanjo Ruiz, Lluis Tarrasón, Carlos Brumos y Domingo Rodríguez siendo la experiencia enriquecedora y dejaba la puerta abierta al diálogo. A un diálogo que no había existido anteriormente y que seria fundamental para darle forma definitiva a la Copa SCG.

El mirall sense imatge

S'han fet moltes reflexions sobre l'educació, el comportament i la sociabilitat de les noves generacions que són interpretades des del general al concret i al meu m'agradaria realitzar el camí invers. Des del bàsquet a l'educació particular.

Els que portem temps en això, coincidim quan tenim una tertúlia amb el rerefons d'una situació real, en com han canviat els jugadors de bàsquet, posem els últims 25 anys. En gairebé tres dècades hem trobat un camí descendent referent a valors personals. I m'estenc: Cuesta entendre actualment que de 10 jugadors d'un equip, 8 tinguin associada a la seva personalitat la capacitat de treball, la cultura del respecte i el costum del treball en equip. Simplement no estan acostumats a això. Són víctimes de l'individualisme de la societat, de totes les seves comoditats i de la llarga distància existent de complicitat amb el seu entorn familiar. Curiós veure com a un jugador li costa tenir una actitud amable en pista, tant en entrenaments com en competició, com a cerca una excusa cada vegada que comet un error (cometre errors, una de les coses més genuïnament humanes), com plasma la baixada de braços enfront de la primera dificultat com a primera opció. Curiós veure quan presentes a un jugador la possibilitat de jugar amb l'equip d'a dalt i et mira amb cara d'estranyat i et transmet que això és un càstig i no un premi, i anant-nos 25 anys enrere en el temps, aquest mateix jugador, en un altre moment, en un altre entorn, no dormia a la nit gràcies als nervis i l'emoció per jugar amb els majors. Una època descendent.

I ara obrirem la perspectiva cap a l'educació particular. Fora de les pistes podem observar com ens trobem amb un perfil, per desgràcia bastant estès: Es van acabar les converses entre dues persones, ara es crida encara que l'altre interlocutor estigui a 20 centímetres i quantes més paraulotes tingui la frase vociferada, millor. Mòbil amb la música a tot volum, ja no sense importar si a la resta de persones properes els molesti (m'és impossible imaginar 30 persones en un vagó de metro posant la música del seu mòbil a tot volum), si no si pot haver-hi persones a les quals aquest soroll els pugui afectar a la salut directament. La cessió del pas sembla estranya, i més si l'altra persona té problemes de mobilitat. I així podem seguir amb més casos que eliminen cada vegada més del nostre patró ètic paraules com a respecte, educació, civisme o tolerància.

Encara que certament no podem culpar totalment a aquestes generacions d'aquesta tendència cada vegada més autodestructiva, no. Existeix l'estrofa principal d'una cançó composta per Eric Woolfson que es diu I’m a mirror i la qual diu: “I am a mirror. I am a mirror. Looking at me you see yourself” (Sóc un mirall, sóc un mirall, mira'm i et veuràs a tu). I certament el mirall d'aquesta generació es troba en les seves respectives llars. Són les mateixes imatges que quan entra una embarassada o una persona major amb problemes d'estabilitat en un vagó de metro o autobús, miren al sòl i es fan els dormits, per tenir una excusa (us recorda alguna cosa?) per si algú els crida l'atenció, o les mateixes imatges que la primera paraula que surt de la seva boques per definir a algú és insult i/o menyspreu.

Aquest és un partit que els entrenadors individualment no tenim armes amb les quals definir cap sistema de joc que ens faci invencibles, perquè qui fa el sistema són els jugadors, el club i l'entorn familiar de tots ells, i puc dir, i estic segur que molts col·legues entrenadors estaran d'acord amb mi, que la comunicació és el millor argument per superar aquesta crisi d'individualisme mal entès que enlletgeix la nostra condició humana. Simplement cal omplir aquest mirall sense imatge.

El espejo sin imagen

Se han hecho muchas reflexiones sobre la educación, el comportamiento i la sociabilidad de las nuevas generaciones que son interpretadas desde lo general a lo concreto y a mi me gustaría realizar el camino inverso. Desde el baloncesto a la educación particular.

Los que llevamos tiempo en esto, coincidimos cuando tenemos una tertulia con el trasfondo de una situación real, en como han cambiado los jugadores de baloncesto, pongamos los últimos 25 años. En casi tres décadas hemos encontrado un camino descendente en lo referente a valores personales. Y me extiendo: Cuesta entender actualmente que de 10 jugadores de un equipo, 8 tengan asociada a su personalidad la capacidad de trabajo, la cultura del respeto y la costumbre del trabajo en equipo. Simplemente no están acostumbrados a ello. Son víctimas del individualismo de la sociedad, de todas sus comodidades y de la larga distancia existente de complicidad con su entorno familiar. Curioso ver como a un jugador le cuesta tener una actitud amable en pista, tanto en entrenamientos como en competición, como busca una excusa cada vez que comete un error (cometer errores, una de las cosas más genuinamente humanas), como plasma la bajada de brazos frente a la primera dificultad como primera opción. Curioso ver cuando presentas a un jugador la posibilidad de jugar con el equipo de arriba y te mira con cara de extrañado y te transmite que eso es un castigo y no un premio, y yéndonos 25 años atrás en el tiempo, ese mismo jugador, en otro momento, en otro entorno, no dormía por la noche gracias a los nervios y la emoción por jugar  con los mayores. Una época descendente.

Y ahora abriremos la perspectiva hacia la educación particular. Fuera de las pistas podemos observar como nos encontramos con un perfil, por desgracia bastante extendido: Se acabaron las conversaciones entre dos personas, ahora se grita aunque el otro interlocutor esté a 20 centímetros y cuantas más palabrotas tenga la frase vociferada, mejor. Móvil con la música a todo volumen, ya no sin importar si al resto de personas cercanas les moleste (me es imposible imaginar 30 personas en un vagón de metro poniendo la música de su móvil a todo volumen), si no si puede haber personas a las que ese ruido les pueda afectar a la salud directamente. La cesión del paso parece extraña, y más si la otra persona tiene problemas de movilidad. Y así podemos seguir con más casos que eliminan cada vez más de nuestro patrón ético palabras como respeto, educación, civismo o tolerancia.

Aunque ciertamente no podemos culpar totalmente a estas generaciones de esta tendencia cada vez más autodestructiva, no. Existe la estrofa principal de una canción compuesta por Eric Woolfson que se llama I’m a mirror i la cual dice: “I am a mirror. I am a mirror. Looking at me you see yourself” (Soy un espejo, soy un espejo, mírame y te verás tu). Y ciertamente el espejo de esta generación se encuentra en sus respectivos hogares. Son las mismas imágenes que cuando entra una embarazada o una persona mayor con problemas de estabilidad en un vagón de metro o autobús, miran al suelo y se hacen los dormidos, para tener una excusa (¿os recuerda algo?) por si alguien les llama la atención, o las mismas imágenes que la primera palabra que sale de su bocas para definir a alguien es insulto y/o menosprecio.

Este es un partido que lo entrenadores individualmente no tenemos armas con las que definir ningún sistema de juego que nos haga invencibles, porque quien hace el sistema son los jugadores, el club y el entorno familiar de todos ellos, y puedo decir, y estoy seguro de que muchos colegas entrenadores estarán de acuerdo conmigo, de que la comunicación es el mejor argumento para superar esta crisis de individualismo mal entendido que afea nuestra condición humana.  Simplemente hay que llenar ese espejo sin imagen.